Per a la societat antiga, totalment masclista, la veritable bellesa devia de ser la bellesa interior. Fora perruques, cremes i pólvores! Les dones havien d’aparèixer tal com eren. Només es consentia quan es tractava de mantenir un cos elàstic i esvelt, i un bon color de cara signe de benestar i salut. La pràctica d’amagar les imperfeccions del cos o de ressaltar-ne algunes parts de manera ostentosa, era considerat propi de les cortesanes que d’aquestes pràctiques en treien un lucre econòmic o social.
De fet, a l’antiguitat les pintures tenien un ús màgic, religiós o profilàctic. Les estàtues dels déus es recobrien amb olis perfumats i cremes, es pintaven les seves cares per donar-los-hi una imatge més real. Amb el temps però, aquests costums es van introduir a la vida quotidiana, per a ús medicinal o estètic, tant per a homes com per a dones. Utilitzaven màscares de bellesa, diferents tipus de cremes i donaven colors vius a les galtes.
Gràcies als textos medicinals, als reculls de botànica i, fins i tot, als papirs de l’antic Egipte, sabem quins eren els seus secrets de bellesa, quines receptes de cosmètics elaboraven. Per exemple, les dames gregues es posaven màscares facials fetes amb farina, que es deixaven durant tota la nit i que al matí es netejaven amb llet. Aquestes mascaretes s’usaven per treure les taques de la pell i per aconseguir un aspecte fresc i rejovenit. Mentre Ovidi aconsellava les màscares de base vegetal, altres com Galè o Plini creien que era millor afegir-hi diferents compostos orgànics com la placenta, la medul·la, els genitals, el fel o els orins! D’altra banda, per treure les arrugues també hi havia diverses fórmules, com ara una que aconsellava barrejar trementina, mel i espelta.
Khôl per ressaltar o per protegir els ulls?
Pel que fa al maquillatge, ja al 4.000 aC els egipcis es pintaven els ulls, però com a protecció de possibles malalties, per a repel·lir insectes, protegir la suau pell que els envolta de la sequedat del clima o per a suavitzar l’efecte de la forta lluentor del sol del desert, els ulls eren la part millor protegida i pintada del cos. Per nombroses representacions pictòriques, sabem que es coloraven les parpelles amb llargues línies de color negre que s'extreia de la galena polvoritzada fins l’aparició del kôhl. També donaven color als llavis i a les galtes amb vermell o ocre vermellós. Els palmells de les mans i les plantes dels peus els pintaven amb un derivat de la henna, barrejada amb oli vegetal o grassa animal. Com a base per la cara, els sumeris feien servir ocre groguenc com a pólvores, mentre que a Mesopotàmia tenien el costum de pintar-se la cara amb ocre vermellós.
L’ús del kôhl entre el hebreus està testimoniat a la Bíblia, sovint, per censurar-ho. Les fonts jueves distingeixen entre els cosmètics amb fins terapèutics i els embellidors d’ulls. Els jueus es pintaven la cara amb pólvores de color blanc i de vermell o malva les seves galtes. A Grècia i a Roma la pintura negra per als ulls es treia normalment de l’antimoni o de la galena. Els grecs s’engrandien les celles per demostrar un fort temperament i, sovint, se les pintaven. A Roma, la cura facial estava molt desenvolupada, era costum utilitzar diverses cremes facials i pintar-se amb maquillatge molt viu i contrastant colors. Les dames van començar a posar-se màscares facials que es deixaven durant tota la nit i es rentaven al matí. Després de treure la màscara, es posaven pols de plom cerusa, després vermell a les galtes i els llavis, ombra als ulls i es pintaven les celles.
En la preparació del maquillatge s’utilitzaven diferents matèries: ungüents, pólvores, essències, espècies, olis olorosos, pigments naturals i resines.
Pel que fa als envasos d’aquests productes, va existir una relació directa entre la indústria dels cosmètics i les indústries d’objectes afins. Els més idonis van ser els envasos de vidre. Sabem que al segle III dC es fabricaren en tallers de vidre a Palestina unes formes noves de contenidors per cosmètics d’un o dos o més receptacles, que podien no estar decorats. Gràcies a troballes arqueològiques fetes en zones amb clima òptim, alguns d’aquests contenidors han conservat les restes del seu contingut, com és el cas del doble ungüentari procedent de Palestina i que s’exposa a la mostra Històries de Tocador. Cosmètica i belles a l’antiguitat i que hem analitzat per l’ocasió.
