Os i ferro. Puig de Sant Andreu, Ullastret. Cultura ibèrica (s. III-II aC)
Museu d’Arqueologia de Catalunya – Ullastret, núm. 4942-4943
Crani humà descobert durant les intervencions arqueològiques de 2012 a la ciutat ibèrica d’Ullastret. Formava part d’un conjunt de cinc caps masculins que haurien estat clavats a la façana d’un edifici important a finals del s.III aC. i quan va cessar l’activitat en aquesta part de la ciutat varen quedar abandonats, caiguts sobre el carrer. No se sap, però, si aquestes persones havien mort de manera simultània o bé si les seves restes s’havien anat acumulant al llarg del temps, un cop transformades en trofeus de guerra.
El cap ha estat sotmès a un estudi exhaustiu amb tota mena de tècniques científiques i anàlisis que han revelat aspectes de la seva identitat. Sabem així, a partir de les dents i els ossos, que es tractaria d’un jove, mort quan tenia entre 16 i 18 anys i que durant la infantesa va patir un desequilibri nutricional causat per mancances en la seva alimentació o per alguna malaltia.
El seu excepcional estat de conservació també ha permès efectuar la primera reconstrucció facial d’un antic iber amb tècniques forenses en 3D. Tota aquesta tasca, realitzada pel Museu d’Arqueologia de Catalunya, és una mostra eloqüent de com ha evolucionat la recerca arqueològica catalana, des de les primeres troballes de caps tallats, fetes a principis del s.XX.
Ceràmica. Puig de Sant Andreu, Ullastret. Cultura ibèrica (s. IV-III aC)
Museu d’Arqueologia de Catalunya – Ullastret, núm. 2999
Petit vaset de ceràmica ibèrica decorat amb línies pintades de color vermell vinós sobre el cos. Reprodueix la forma d’un càntar a petita escala i el seu principal tret distintiu és el caparro humà aplicat a la cara frontal. El rostre es va modelar de manera molt esquemàtica però els ulls, el nas i la boca són evidents.
Aquest peculiar objecte prové del principal nucli residencial d’Ullastret. Degut a la seva decoració cefàlica en relleu, i en haver aparegut en una zona on els caps tallats humans reals són tan presents, s’ha relacionat aquest costum.
De recipients ibèrics en miniatura se’n coneixen a nombrosos jaciments ibèrics catalans. Antigament es consideraven peces de fireta, destinades als jocs de la mainada, però posteriorment es va reconèixer que es tractava d’elements rituals, destinats essencialment a la realització de libacions, és a dir, per consumir petites racions de menjar o beguda i oferir-les als déus o altres éssers sobrenaturals.
Punyal de ferro. Beina de bronze i fusta. Cultura celtibèrica, s. III-II aC Localitzat al jaciment ibèric del Turó del Vent,
Museu de Granollers, núm. 6975
Entre les armes “sacrificades” pels ibers n’hi ha una de molt especial: un punyal de ferro incomplet però perfectament encaixat dins de la seva beina de bronze.
L’excepcionalitat es déu al seu origen: no es tracta d’una producció ibèrica, malgrat haver estat descobert a l’assentament iber del Turó del Vent a Llinars del Vallès, sinó celtibèrica. Això és clarament visible pel tipus d’empunyadura (biglobular). La beina, ricament decorada, també es diferencia de les ibèriques perquè combina bronze i fusta. Tanmateix l’aspecte que vincula el punyal amb el ritual dels caps tallats és el clau que encara el travessa per la part central.
Per què s’hauria exhibit un punyal celtibèric en un jaciment iber? Podria tractar-se d’un producte de luxe d’importació o ésser propietat d’un mercenari celtiber arribat fins a aquestes terres, però no es pot descartar que pertanyés a un iber que també participés en un dels múltiples conflictes del s.III a la Mediterrània. Allà l’hauria aconseguit, directament o indirectament de mans celtibèriques. Finalment, un cop a la Laietània, la peça i potser també el cap del seu propietari es convertirien en trofeus de guerra.
Pedra. Cultura ibèrica, s. II-I aC
Palerm- Casp, Saragossa, Museu d’Arqueologia de Catalunya - Barcelona, núm. 19878
Part central d’una estela incompleta, gravada en baix relleu. La decoració està presidida per un genet armat amb un escut i una llança. L’escut és oval i de gran format, amb un reforç central. Aquest element defensiu respon a un model cèltic molt difós pel continent europeu durant l’edat del ferro que els ibers septentrionals també varen adoptar.
Als peus del cavaller es situen un animal - possiblement un llop, animal vinculat amb la mort i l’inframón - i un altre personatge masculí caigut en combat. Ambdós estan travessats per llances. A la part inferior del bloc apareixen representades, dues sèries de vuit llances més, distribuïdes simètricament.
Aquesta mena d’esteles, inicialment considerades funeràries, no apareixen a les necròpolis ibèriques del nord-est peninsular per la qual cosa actualment és creu més probable que fossin elements commemoratius, o inclús marcadors territorials. S’haurien erigit per tal d’evocar fets i personatges, reals o mítics, importants per a la identitat col·lectiva.
Bàcul. Bronze. Cultura celtibèrica, s. II aC
Museo Numantino. Soria, núm. 93/5/5/C-38
Aquest petit bronze, una insígnia amb gran valor simbòlic, prové d’una de les tombes més prestigioses de Numància. Es mostrava al cim d’un ast de fusta que no s’ha conservat i prova que el ritual dels caps tallats va perdurar en la memòria col·lectiva de diversos pobles de l’edat del ferro. Representa un d’aquells herois que tornava al poblat amb els trofeus aconseguits en el camp de batalla, tal com descriuen les fonts clàssiques.
Consta d’una part més funcional - la base cònica per emmanegar-la - i d’una ornamental a l’extrem superior. El conjunt, queda presidit per un genet muntat sobre un cavall bicèfal. En posició subordinada apareixen els caps humans tallats, distribuïts per parelles: dos, en posició frontal, aguanten la muntura i els altres dos - més reduïts i contraposats, se situen sota el musell dels animals, cadascun d’ells en un extrem de la peça.
La base està decorada de manera senzilla a base línies incises tranversals i de cercles concèntrics, un motiu molt característic de la metal·listeria celtibèrica, que es repetirà també en altres punts de la superfície.
Cap reduït (tzanza). Poble Shuar – Equador, s. XIX-XX
Museu Etnològic de Barcelona, núm. MEB 23-1
Una de les peces més singulars de l’exposició prové del Museu Etnològic de Barcelona. Allí es conserva, des dels anys 50 del segle passat, un cap masculí reduït, procedent de l’Equador, un veritable “tzantza”. Havia arribat a la ciutat abans, de la mà d’un naturalista que havia viatjat per Sudamèrica on l’adquirí.
És un clar exemple de cap trofeu, d’un context cultural força recent. Pertany al poble shuar – popularment mal anomenat jívaro - de l’Amazones i es troba en un estat de conservació excepcional. En la seva elaboració es seguí tot un procediment ritual que començava bollint el cap, després se li extreia el crani i finalment es tractaven els teixits i els cabells. La boca està cosida, d’acord amb les creences tradicionals per evitar el malefici de la víctima, i el cordill permetia penjar-lo.
En capturar el seu cap, el vencedor controlava la seva ànima i s’alliberava dels mals esperits. Degut al seu caràcter màgic només un petit segment social estava autoritzat a manipular-lo.
Ceràmica pintada. Cultura nazca, Perú (100-600 dC)
Museo de América. Madrid, núm. 05691
Vas de terrissa modelat antropomorf: un cap masculí format per dos rostres contraposats. Simbolitza un guerrer enemic, vençut i decapitat. Els trets facials, malgrat ésser esquemàtics precisen trets de les pestanyes, les celles, el bigotet i la perilla. La pintura vermella simula el maquillatge facial dels autèntics guerrers.
Alguns elements - nas i orelles - en relleu completen l’aspecte d’aquest home difunt. Els ulls clucs i la boca tancada amb dues tiges, que travessen els llavis per subjectar-los, ens indiquen que és un cadàver. La seva aparença imita la d’alguns caps momificats de l’antic Perú que també tenien la boca “cosida” amb espines.
La importància del component guerrer en la cultura nazca és ben coneguda i les representacions de caps - trofeu sobre diversos objectes rituals sovintejaven perquè s’associaven al concepte de regeneració vital. Pel mateix motiu, recipients com aquest o fins i tot caps humans reals, es dipositaven a les tombes com a ofrenes.
Ceràmica pintada. Necròpolis de l’Oliva, València. Cultura ibèrica (s. III-II aC)
Museu d’Arqueologia de Catalunya – Barcelona, núm. 19442
Gran vas de ceràmica ibèrica decorat amb una escena bèl·lica pintada, dividida en registres, conservada parcialment. Les tropes d’infanteria esgrimeixen les seves llances mentre es protegeixen amb grans escuts rectangulars. Altres companys jeuen per terra, ferits o morts, i un d’ells es situa als peus d’un cavall, la muntura d’un dels líders combatents.
Malgrat tractar-se de representacions d’estil esquemàtic, fetes amb pintura monocroma de color vinós, l’escena és prou rica en detalls i molt expressiva. Podem apreciar els trets facials d’aquests homes, amb els ulls i el nas molt ressaltats, així com la seva indumentària que inclou el casc, ben cenyit al cap i en ocasions rematat per una cresta, la túnica curta i els botins com a calçat.
Ens trobem al davant d’un gran vas de caire ritual, excepcional per les seves dimensions i temàtica. Amb tota probabilitat s’elaboraria especialment per ser dipositat en una tomba i commemorar les gestes d’una gran batalla, real o mítica.
Ferro
Illa d’en Reixac, Ullastret.
Cultura ibèrica (s. III aC)
Museu d’Arqueologia de Catalunya - Ullastret, núm. MAC-U 4263
Espasa convertida en trofeu de guerra. Entre els ibers del nord, algunes de les armes capturades a l’enemic després d’un enfrontament rebien un tractament per inutilitzar-les i s’exposaven, de vegades conjuntament amb els caps tallats.
Ell tret més sorprenent d’aquesta peça, inserida dins la pròpia beina, és la seva perforació central, el punt per on havia estat enclavada i que ens dona testimoni de que després de la seva vida útil va esdevenir un objecte ritual. Així va ser dipositada en un gran edifici del nucli residencial de l’Illa d’en Reixac a Ullastret. Abans s’havia malmès intencionalment, arquejant-la, de manera que no es pogués desembeinar.
L’armament del món iber septentrional, com aquest exemple, segueix els models creats en el marc de la cultura de “La Tène” que es varen difondre per gairebé tota Europa durant l’edat del ferro. Les espases tenen la fulla recta i la seva funda, també completament metàl·lica, inclou un passador perquè el guerrer la portés penjada. Dels mànecs, com aquí, només se’n conserva l’ànima que originàriament hauria estat coberta per una empunyadura de fusta, d’os o d’alguna altra matèria orgànica.
Or
Penya Roja, Llíria, València. Cultura ibèrica (s. V-II aC)
Museu de Prehistòria de València, núm. 2905
Joia excepcional, minuciosament elaborada sobre una fina làmina d’or mitjançant les tècniques del repussat i de l’estampat. La decoració s’estructura de manera concèntrica en registres separats per motllures. Hi destaca el medalló central - una roseta amb els pètals separats per línees radials de punts - envoltada per una sèrie de caps humans en relleu.
Aquests 17 minúsculs rostres humans es presenten frontalment, ressaltats individualment per una fina línea puntejada en relleu que recorda l’antiga tècnica de la filigrana. Són molt esquemàtics però hi distingim uns grans ulls, el nas i la boca. Cadascun d’ells inclou petits trets que el fan únic.
Es tracta d’una petita joia d’aspecte sumptuós però alhora delicat, efectuada amb mestria que s’utilitzaria com arracada o fins i tot com a medalló. Els motius cefàlics - rostres estilitzats, sense cabell i d’expressió hieràtica - així com la seva distribució en cercle, la vinculen amb altres obres artístiques del món cèltic, malgrat haver-se trobat en un jaciment ibèric, el poblat de Penya Roja - Llíria. La seva datació es basa en criteris estilístics i tècnics atès que la peça no prové d’una excavació arqueològica regular.
Os, petxina (cyprea) i estopa
Illa Malekula, Melanèsia, República de Vanuatu (s. XIX)
Museo Nacional de Antropología, núm. CE756
Les cerimònies de culte als avantpassats varen estar molt arrelades a l’àrea del Pacífic fins a època contemporània. Els ossos dels difunts es guardaven en llocs especials i s’utilitzaven en cerimònies destinades a mantenir els lligams entre els vius i els esperits dels morts.
Els ritus implicaven preparar els cranis i decorar-los per simular els trets facials de la persona i atorgar-li una aparença més vital. Per això aquesta peça té part de la cara (òrbites oculars i nas) reconstruïda i pintada, motius geomètrics incisos a la zona que correspondria a les celles i petxines aplicades per representar els ulls. També es va representar un símbol astronòmic sobre cada pòmul.
El crani fou comprat per Ignacio Bauer y Landauer (1891-1961), membre de la Sociedad Española de Antropología, Etnografía y Prehistoria, en un dels seus viatges per adquirir objectes etnogràfics i actualment forma part de les col·leccions del Museo Nacional de Antropologia (Madrid).
Os i ferro
Puig Castellar, Santa Coloma de Gramanet. Cultura ibèrica (s. III aC)
Museu d’Arqueologia de Catalunya - Barcelona, núm. 39986
El primer cap tallat ibèric es va localitzar al poblat laietà del Puig Castellar durant les excavacions de l’erudit Ferran de Segarra, el setembre de 1904.
La seva ubicació, junt amb altres restes semblants però més malmeses, a l’entrada del poblat i el fet d’estar travessat per un clau enorme, varen ser indicis essencials per reconèixer que estava al davant d’un cap exhibit públicament com a trofeu durant la fase final del poblat.
La víctima tenia entre 30 i 40 anys d’edat en el moment de la seva mort. Les incisions que presenta a la part frontal del cap es varen generar quan un cop decapitat, li varen separar el cuir cabellut per localitzar un punt adient on posar el clau sense trencar el crani. Aquest el subjectaria a una base de fusta. Tot el procés va fer amb cura, quan l’ós encara era fresc, ajustant perfectament el ferro a l’orifici practicat prèviament, cosa que demostra un cert coneixement de l’anatomia humana per part dels ibers.
