De l'1 desembre de 2015 al 31 de gener de 2016
Aquesta mostra s’ha organitzat amb motiu de la celebració, del 1 al 3 de desembre de 2015, del Simposi Internacional VIRI ANTIQUI. El retrat escultòric masculí en les col·leccions antiquàries. Propietats, funció, processos de restauració i de transformacions al llarg de la seva història, el propòsit del qual és obtenir un marc de debat interdisciplinari sobre els avenços en l’estudi i la interpretació dels retrats d’estil clàssic realitzats en escultura.
Els set bustos de personatges romans que es presenten en aquesta exposició s’havien considerat com a pertanyents a l’antiga col·lecció del palau dels marquesos de Barberà. No obstant això, investigacions recents han demostrat que aquesta suposició era errònia i que realment no es coneix la seva procedència original. Fins a principis de 2014 estaven col·locats sobre sengles columnes a 3 m d’alçada, recreant l’ambient antiquari al qual pertanyien en el passat. Aquesta ubicació dificultava accedir-hi per fer-ne l’estudi i la conservació, motiu pel qual es va decidir baixar-los; en poder ser analitzats de prop es considerà necessari aplicar-los un tractament de neteja per poder-los examinar millor. L’eliminació de la pols de la seva superfície permeté constatar que no hi havia evidències de cap altre tipus de dipòsits com ara concrecions calcàries o terroses, oxalats, canvis de color a la superfície del marbre, restes d’òxid de ferro, crostes negres, eflorescències, etc. Al no estar present cap d’aquests sediments s’ha pogut descartar que les peces procedissin de contextos arqueològics.
Les anàlisis petrològiques dels materials lapidis demostren que els retrats estan esculpits en la mateixa varietat de marbre de Luni-Carrara. Cinc d’aquests exemplars estan fets en un únic bloc de marbre i en els altres dos, que representen Luci Ver i Pseudo-Vitel·li respectivament, el cap i el bust estan elaborats separadament.
Respecte a la seva identificació, quatre no suposen cap problema, ja que ràpidament poden relacionar-se amb Adrià, Antoní Pius, Luci Ver i el denominat Pseudo-Vitel·li. N’hi ha dos que mostren, amb força probabilitat, Domicià i Otó. I l’exemplar restant es creu que es creu que podria correspondre a un dels emperadors de la primera meitat del segle iv dC, sense que sigui possible concretar quin.
Podem afirmar que, tret del cap de Luci Ver, que segurament és antic, la resta de retrats són moderns. Aquesta afirmació és corroborada per mitjà de l’examen de la part posterior dels bustos, ja que, a excepció del d’Antoní Pius, les parets són d’un gruix considerable, amb l’interior executat de manera bastant tosca, essent la superfície molt rugosa. Als retrats de Domicià, Otó i l’emperador no identificat, el pilar de suport està amb prou feines esbossat, mentre que als altres exemplars se’n reconeix la forma i la funció, encara que estigui esculpit de manera molt matussera. Aquestes característiques contrasten amb el que era usual en època romana, principalment en els segles ii i iii dC. Se suposa que la part posterior dels bustos dels emperadors que s’han esmentat en primer lloc es van esculpir sense cap coneixement dels models antics, mentre que en els restants els models esmentats es van tenir parcialment en compte, destacant, en aquest sentit, el d’Antoní Pius, que és el més proper.
De cap d’aquests retrats no es pot afirmar que es tracti d’una còpia exacta d’un model romà, sinó que són reinterpretacions més o menys fidels dels originals. Les similituds dels bustos quant al tipus de marbre, Luni-Carrara, quant a les dimensions i quant a la tipologia ens fan suposar que es tracta d’un conjunt. Així mateix, l’examen organolèptic ha donat com a resultat que es tracta d’un grup coherent que, o bé sempre ha romàs unit, o bé ha tingut el mateix tipus de condicions de conservació. Respecte a les característiques estilístiques, presenten també concomitàncies que permeten especular que van ser esculpits cap a la mateixa època, bastant probablement al final del segle xvi, i possiblement al mateix taller, encara que, a causa de determinades diferències de qualitat, per escultors diversos.
Hem de suposar també que tots van formar part d’una mateixa galeria de retrats, probablement d’emperadors, de les que tant d’èxit van tenir durant el Renaixement, encara que no es pot saber si ha arribat fins a nosaltres la col·lecció completa o, com creiem que és el més probable, si se n’han perdut alguns exemplars. El fet que en la superfície de marbre dels exemplars no hi hagi presència de qualsevol patologia sembla indicar que sempre han romàs en ambients interiors o, almenys, en zones protegides, com ara patis coberts o porxos. A la zona superior de la part del darrere, aquests bustos estan rematats per un vorell pla i llis, la qual cosa, al costat de l’absència d’un pedestal circular i una cartel·la rectangular, permet suposar que estaven col·locats al costat d’una paret o, més probablement, en una fornícula. A més, a causa de la inclinació d’algun dels caps, és possible que es trobessin exposats a una altura considerable.
L’exposició es completa amb dos retrats masculins més que pertanyeren a la col·lecció del cardenal Despuig y que donen mostra d’haver patit restauracions invasives al llarg de la seva història. La neteja i estudi d’aquests exemplars des del punt de vista de la conservació-restauració ha contribuït a valoritzar la seva qualitat i a millorar la seva comprensió. Un d’ells reprodueix la imatge d’un filòsof i l’altre la de l’emperador Caracal·la. De tots dos es pot afirmar que foren creats en l’Antiguitat, essent de l’època antonina l’efígie del pensador i de principis del segle III dC la de Caracal·la.
Clica aquí per veure la peça en 3D.
