Del 4 de febrer al 28 de març de 2016
Els megàlits van ser construïts per diferents pobles i cultures durant uns tres mil anys, ara fa entre 6.500 i 3.500 anys, durant els períodes del Neolític mitjà i Neolític nal, el Calcolític i la primera edat del bronze.
Per bé que tenien una funció principalment funerària, també podien servir per delimitar el territori o com a punt de reunió o de culte religiós. Segons les seves característiques, els podem classi car en dòlmens (estructures sepulcrals), menhirs (esteles, estàtues menhir i alineaments o cercles de pedra) i inscultures (gravats repicats sobre diferents superfícies de pedra).
La funció principal dels dòlmens era donar sepultura als difunts. Al centre de la construcció hi havia la cambra funerària, espai destinat a preservar les restes humanes. L’accés a la cambra podia ser vertical o horitzontal, i també podia ser directe o bé mitjançant un corredor d’accés. L’estructura era coberta amb un túmul de terra o pedres que oferia un aspecte de turó.
Un cop fet el ritual funerari, se segellava la cambra ns que calgués tornar-la a utilitzar. L’antropologia ha demostrat que l’acumulació d’ossos dins els sepulcres megalítics són el resultat de diverses inhumacions individuals successives, conseqüència d’un llarg procés de selecció de les restes que es volien conservar; en cada nou enterrament s’apartaven les restes dels cossos dipositats anteriorment.
A Catalunya, des de l’edat mitjana, són anomenades pedres dretes. Originàriament servien de punt de referència a l’hora de marcar o indicar els límits territorials d’una comunitat, la presència de tombes o d’espais sagrats; o també podien ser el centre de diverses cerimònies religioses, especialment funeràries.
En determinades ocasions trobem menhirs agrupats formant un traçat lineal, circular o el·líptic. Són els anomenats alineaments o cromlecs (del gal·lès antic crwn, ‘corbat’, i lech, ‘pedra plana’). Aquests espais tenien una funció ritual, probablement relacionada amb l’astronomia.
Els grafismes que hi trobem són de caràcter esquemàtic, i en desconeixem el signi ficat. Les formes més repetides en els gravats són les cassoletes, els reguerons, els cercles i les espirals, que es combinen entre ells, però també hi ha altres símbols com ara les T, les destrals, les crosses, els angles i, fins i tot, algunes figures antropomorfes i zoomorfes.
També es coneixen a la banda atlàntica de la península Ibèrica algunes pintures de formes antropomorfes i zoomorfes, ziga-zagues i bandes ondulades en colors vermells i negres. A Catalunya les trobem en roques a l’aire lliure, en menhirs, dòlmens i poblats.
Seguint el pas de la serra de l’Albera i la costa hi ha les construccions de les planes i de les serralades litorals (1, 2, 3), i seguint les conques del Segre, del Cardener i del Llobregat, les dels altiplans centrals i les muntanyes pirinenques (4, 5, 6).
Els indrets escollits per construir-los eren punts elevats i visibles, que dominaven el paisatge, amb la intenció de remarcar el perímetre de l’àrea que cada grup utilitzava per a l’’explotació dels recursos del territori. Molts dels megàlits han continuat sent referències geogrà ques en el decurs dels segles, i sovint coincideixen amb línies termenals d’època medieval i moderna.
La gran majoria de sepulcres megalítics a casa nostra no han estat mai excavats cientí cament i, ns avui, no en coneixem cap de situat més al sud dels rius Corb i Gaià.
Sabem molt poc dels poblats d’aquell moment. Ens hem d’imaginar que els conformaven unes petites agrupacions de cabanes, sense cap urbanisme plani cat, situades a prop de les zones de conreu i properes a punts d’aigua. Les cabanes des del Neolític mitjà ns al Calcolític poden ser simples formes ovalades semiexcavades i aixecades amb fang i fusta, o bé veritables construccions de pedra, ovalades o rectangulars, amb coberta vegetal. Al voltant de les cabanes, també hi trobem sitges per emmagatzemar-hi el gra de la collita, excavades a terra, i espais destinats a l’estabulació del bestiar.
La senzillesa d’aquestes construccions que utilitzaven en vida contrasta amb les grans construccions funeràries utilitzades per enterrar-hi els morts.
Aquestes primeres sepultures presentaven una gran diversitat de formes i apro taven espais com ara coves i abrics naturals, o bé es feien en fosses o cistes.
Amb el ritual de la inhumació, els nostres avantpassats es vinculaven al territori, al lloc on vivien i que els proporcionava la subsistència. L’entorn els donava la vida, i en morir calia tornar-s’hi a integrar, tancant simbòlicament el cicle vital. Les transformacions en l’esfera simbòlica de la mort són el re ex dels canvis en l’organització econòmica i social d’aquests grups sedentaris.
Les construccions més antigues conegudes ns al moment a Catalunya són megàlits de petites dimensions, que es van aixecar ara fa entre 6.500 i 6.000 anys, durant el Neolític mitjà. En aquest conjunt hi ha les cistes amb túmul de Tavertet, una desena de tombes amb petites cambres funeràries i grans túmuls de terra, i les cistes de l’Empordà i el Rosselló.
Una mica més tardanes, fa uns 6.000- 5.300 anys, es bastiren les cistes neolítiques soterrades localitzades en zones muntanyoses de la Catalunya central, com per exemple les del Solsonès, i també els primers sepulcres de corredor amb cambres poligonals de l’Alt Empordà, com el de la Font del Roure.
Les cistes solsonines són generalment tombes d’un sol ús per a enterraments individuals o dobles; però també n’hi ha de reutilizades, com els primers sepulcres de corredor, encara que per a pocs difunts.
Aquests dòlmens estan formats per una cambra sepulcral situada al centre de la construcció que contenia les restes dels difunts, un passadís d’accés que comunicava la cambra amb l’exterior de l’estructura, i el túmul de pedres i terra que delimitava i cobria la cambra funerària, donant a la construcció una aparença de turó. Tant la cambra com el passadís eren construïts amb grans blocs de pedra, i el túmul estava delimitat per un anell de lloses clavades o bé per murs de pedra seca.
Per a la construcció d’aquests megàlits calia una gran inversió de temps i un gran nombre de persones treballant- hi de manera plani cada i coordinada. Això implicava una complexitat social i un nivell de poder estrati cat dins dels grups.
Encara es construïen megàlits, com alguns dòlmens simples: cambres pirinenques i caixes megalítiques. Al mateix temps, es continuaven reutilitzant antics sepulcres de corredor i galeries catalanes, construïts en l’etapa anterior.
Més enllà de fa 3.500 anys, ja no es van construir megàlits, ni a Catalunya, ni arreu del continent europeu. En alguns punts d’Europa, però, van aparèixer noves construccions també fetes amb grans blocs de pedra, que ja no s’inclouen dins de la cultura megalítica: els talaiots de les illes Balears o els nurags de Sardenya.
Els blocs podien arribar a pesar tones. Es construïa una via de troncs, s’hi col·locaven els blocs i s’estiraven amb cordes ns al punt de construcció del megàlit (1). Un cop allí, calia aixecar-los verticalment. Primerament s’excavava un solc al subsòl, i seguidament s’aixecava el megàlit ns a deixar-lo dret (2). Posteriorment, amb el bloc col·locat a lloc, calia xar-lo reomplint el forat amb terra i pedres (3).
Aquest procés es repetia ns a construir tot el perímetre de la cambra funerària i el corredor, en les estructures més complexes. Després calia aixecar un talús de terra i pedres (el túmul), ns a coronar els blocs verticals. Això permetia pujar ns al capdamunt els blocs que havien de tancar el sostre de la construcció.
En els darrers anys, a Catalunya, se n’han descobert diversos exemplars a la vall del Segre i al Vallès Oriental. Es tracta d’estàtues amb una funcionalitat clarament ritual, fetes amb un sol bloc de pedra amb representacions antropomorfes esquemàtiques (als Reguers de Seró) o clarament figuratives (a Ca l’Estrada o al Pla de les Pruneres).
Aquestes escultures van ser destruïdes, de forma generalitzada, fa prop de 4.200 anys, sembla que a causa d’un canvi brusc de costums i d’idees en els pobles que les havien construïdes i venerades.
