L’any 1971 es va inaugurar el Laboratori d’Antropologia i Paleopatologia al Museu d’Arqueologia de Catalunya, aleshores denominat Museu Arqueològic de Barcelona sota l’impuls del seu director Eduard Ripoll. En aquelles modernes instal·lacions situades a l’ala Est de l’edifici Domènec Campillo va ser l'ànima i el principal responsable de les investigacions que s’hi començaren a desenvolupar a partir d’aquella dècada. El Laboratori estava dotat del principal instrumental de mesures antropomètriques i d’una pantalla retro il·luminada per tal de poder apreciar les patologies de les restes osteològiques a través de radiografies.
Podem dir que el primer estudi que va sortir de la tasca del laboratori va ser el d’un crani patològic recuperat d’unes excavacions clandestines a la Cova d’Anes que aparegué publicat a la revista Speleon l’any 1973.
(Barcelona 1927-2021)
Es va llicenciar en Medicina i Cirurgia l’any 1951 s’especialitzà en neurologia, neurocirurgia i psiquiatria. Professionalment es va dedicar a la neurocirurgia fins a la seva jubilació l’any 1993 activitat que va desenvolupar a diversos hospitals: Hospital Clínic, Hospital Militar, Hospital de la Vall d’Ebron i des de 1951 a l’Hospital de Barcelona Quinta de Salut l’Aliança.
Amb anterioritat a aquesta data Campillo s’havia interessat per l’arqueologia i se sentia especialment atret per la Prehistòria. Així, tot i que no existia a cap Universitat de l’Estat estudis especialitzats en l’antropologia i la paleopatologia prehistòrica, gairebé de manera autodidàctica es va formar en aquesta disciplina ajudat pel seu inestimable bagatge com a metge.
Aquest va ser el primer d’un llarguíssim reguitzell d’articles que l’han mantingut intel·lectualment actiu fins fa ben poc. Aviat, però, veié la llum la seva tesi doctoral defensada l’any 1974 amb qualificació cum laude i que duia com a títol Paleopatología del cráneo en las poblaciones prehistóricas de Cataluña, Valencia y Baleares, que es publicà l’any 1976. L’any 1977 se’n edità una versió ampliada i revisada Paleopatología del cráneo en Cataluña, Valencia y Baleares, esdevenint un estudi de referència per a tots els paleopatòlegs.
La seva, però, no ha estat només una tasca científica, sinó que ha tingut molt present la necessitat de divulgar els coneixements adquirits al gran públic a través de llibres ben il·lustrats. Entre els quals cal destacar els dos volums publicats l’any 1993 per la Fundació Uriach 1838 a la seva col·lecció Històrica de Ciències de la Salut i titulats Paleopatología. Los primeros vestigios de la enfermedad.
La seva vocació pedagògica, però, es manifestà ben aviat amb la seva col·laboració a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona on a partir del curs 1972-1973 impartia el curs d’antropologia que es va dividir en dos anys a partir de 1978. Així, el primer any s’hi incloïen els continguts d’osteologia i antropologia física en general, i en el segon anatomia antropològica, paleontologia humana i teories evolutives. La part pràctica d’aquells cursos es donava al laboratori del Museu d’Arqueologia on els alumnes podien aprendre amb restes òssies autèntiques.Més tard les classes es van impartir a la Facultat de Medicina.
Tornant al dia a dia del laboratori del MAC, des d’un bon començament, es va convertir en un espai d’estudi i de difusió del coneixement per on van passar nombrosos col·laboradors, arqueòlegs, biòlegs, metges i restauradors. Entre els primers alumnes i col·laboradors cal destacar Araceli Martín, qui des de la seva vessant de prehistoriadora va aprofundir en l’antropologia, participant habitualment des de 1973 fins el 1981 en diversos treballs i publicacions i en les pràctiques de les noves generacions d’alumnes, alguns dels quals freqüentaren el Laboratori amb la voluntat de dedicar-se a l’antropologia, però va ser Elisenda Vives la primera arqueoantropóloga que va redactar una magistral tesi doctoral, dirigida per Domènec Campillo, que veié la llum en forma de llibre l’any 1990 sota el títol La població catalana medieval. Origen i evolució. Al llibre s’analitzaven les dades antropològiques amb una visió històrica en la que quedaven reflectits els estudis de les primerenques excavacions d’arqueologia medieval a Catalunya. En especial les efectuades pel mateix museu al monestir de Santa Maria de Ripoll de l’any 1976, a les que s’ hi afegiren les dades aportades per altres intervencions de la dècada dels 80. Cal destacar en aquest sentit, l’estreta col·laboració entre el Laboratori de Paleopatologia i l’aleshores anomenat Servei de Catalogació i Conservació de monuments de la Diputació de Barcelonam, avui Servei del Patrimoni Arquitectònic Local, que havia endegat un rigorós programa d’excavacions arqueològiques de jaciments medievals prèvies a la restauració arquitectònica dels edificis. Així, amb Alberto López Mullor al capdavant les restes osteològiques s’estudiaven al MAC i constituïren el primer embrió de la important col·lecció de referència de restes humanes patològiques que es conserven al MAC.
Domènec Campillo va desenvolupar al llarg de tots els anys que va estar al capdavant del laboratori una xarxa internacional de relacions amb investigadors que va culminar en la celebració al Museu d’Arqueologia de la reunió d’estudiosos IXh European Meeting of the Paleopathology Association, celebrades entre el dia 1 i el 4 de setembre de 1992 i editades l’any 1995, que va aplegar durant 4 dies els principals investigadors del tema de catorze nacionalitats diferents. El resultat fou la presentació de 68 comunicacions especialitzades. La reunió va tenir com a membres del comitè organitzadors noms tant significatius en l’especialitat com Miguel Botella, Alejandro Pérez-Pérez, Jaume Beltranpetit; Maria- Rosa Eixarch, Francisco Etxeberria, Francisco Gómez entre d’altres, comptant com a sponsors a la Fundació Uriach 1838, la Diputació de Barcelona, La Generalitat de Catalunya i el Ministerio de Educación y Ciencia. Aquestes reunions que tenen un caire bianual es van iniciar l’any 1976 sense interrupció i s’han organitzats dos cops a l’Estat espanyol, l’any 1988 a Madrid i l’any 1992 a Barcelona a la seu del MAC. La Paleopathology Association és una organització internacional que segons les seves pròpies paraules té com a objectiu millorar la nostra comprensió sobre la malaltia i la salut al llarg de la història de la humanitat.
La segona gran fita fou el volum de la sèrie de Monografies del MAC, concretament la número 12, titulada Quaranta anys del laboratori de Paleopatologia en el Museu d’Arqueologia de Catalunya editada el 2009 que representa un perfecte resum de tots els treballs duts a terme fins a aquell moment al laboratori. La monografia agrupa en setze diversos capítols les principals branques de la paleopatologia i alguns estudis zonals com són: Les patologies congènites i hereditàries; patologia osteoarticular; patologia infecciosa; neoplàsies; patologia endocrino-metabòlica; traumatismes, patologia dental; patologies vasculars; patologia nasolingual i oral; trepanacions prehistòriques; rituals cruents; variabilitat; patologia en l’art; pseudopatologia; patologia a Egipte i una miscel·lània d’altres temàtiques.
Fruit dels cursos impartits a la Universitat Autònoma de Barcelona aviat el laboratori s’omplí dels primers alumnes d’aquells cursos que volien especialitzar-se en el tema. A banda de les ja esmentades Araceli Martín i Elisenda Vives, també formaren part d’aquest primer equip arqueòlegs com Ignacio Hidalgo, Joan A. Barceló, Oriol Mercadal i Anna M. Mestre. Més endavant atragué també a biòlegs com Assumpció Malgosa, Eulàlia Sobirà o Elena García-Guixé, així com a metges, esmentarem aJoaquim Baxarias, Eduardo Chimenos o Milagros Cuesta i restauradors com Amàlia Valls. Tot plegat, comptant sempre amb l’inestimable ajut de diversos especialistes en radiologia, els Doctors Antonio Carvajal i Santiago Vila, i dels fotògrafs del MAC Oriol Clavell i Julià Martínez.
La llista seria molt llarga i els col·laboradors que s’han anat succeint i formant al llarg dels més de quaranta anys d’existència del laboratori és francament molt notòria, hom pot dir que un percentatge important dels especialistes que avui dia efectuen estudis d’antropologia i de paleopatologia han estat d’alguna manera u altre relacionats amb el Laboratori del MAC.
A partir de l’any 2000, la important col·lecció osteològica que s’havia anat formant al Museu va servir com a base per algunes exposicions de caire divulgatiu que a través del fil conductor de les restes humanes. Les primeres: Vox ossum: un viatge per l’arqueologia del ossos, i Apocalítica: els rastres de la mort a través de la història, el MAC en va ser un col·laborador necessari. La darrera exposició, actualment en itinerància: Ossos. Un viatge a l’època medieval de la mà de l’antropologia física, ha estat organitzada pel Museu d’Arqueologia de Catalunya i per la Diputació de Barcelona, i en són comissàries les antropòlogues Elena García- Guixé, i Amàlia Valls.
La col·lecció de material osteològic i la col·lecció de referència de restes patològiques es troba actualment en fase d’arranjament i catalogació. La col·lecció s’ha format amb materials de les excavacions dutes a terme pel mateix Museu. Les primeres fruit de les investigacions de l’Institut d’Estudis Catalans a partir de 1914, que han anat continuant fins al dia d’avui. Però la mostra no seria tant interessant sinó hagués comptat amb les aportacions de les intervencions del Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona i de moltes altres recerques realitzades a Catalunya a partir de 1982.
Àngels Casanovas i Romeu
Conservadora
Documents annexos:
