Del 26 de setembre de 2014 a l'1 de febrer de 2015
La Vila Joiosa va ser, fa tres mil anys, un enclavament privilegiat tal com ho és avui. La seva fantàstica posició estratègica no només els va permetre bones possibilitats per defensar-se i obtenir aliments, també els va possibilitar l'arribada de viatgers i mercaderies d'infinitat de llocs remots configurant un gust molt exquisit i amb les més variades influències. Tot això ha estat l'origen d'unes fonts arqueològiques que ens expliquen la història d'una ciutat ibèrica amb traces gregues, fenícies, púniques i fins i tot notables mostres provinents d'Egipte i Etruria.
Exposició desenvolupada per l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural, Vilamuseu, l'Ajuntament de la Vila Joiosa i el Museu Arqueològic d'Alacant, i que tindrà lloc al Museu d'Arqueologia de Catalunya del 25 se setembre a l'1 de febrer de 2015
Un territori bolcat al mar
La Vila Joiosa (“la Vila”) és la capital d’una comarca aïllada per muntanyes i el primer port d’Hispània per als vaixells que venien d’Orient. En el segle XV tenia Reials Drassanes i en el segle XIX va aconseguir la segona matrícula naval d’Espanya. Les grans goletes i pailebots que s’hi construïen portaven a Amèrica i les Filipines els productes de la indústria d’Alcoi, i tornaven amb el cacau que va originar la nostra indústria xocolatera. La Vila Joiosa és el bressol de la indústria espanyola de les xarxes, de nombrosos arts i sistemes de pesca (com les parelles a vela) i de capitans d’almadrava.
Vilamuseu: un projecte de futur
La Vila Joiosa és una de las principals ciutats històriques monumentals de les costes valencianes. En esta exposició es pot gaudir d’algunes de les troballes arqueològiques més importants dels darrers anys, una de les grans sorpreses de l’arqueologia espanyola. El projecte Vilamuseu (Xarxa de Museus i Monuments de la Vila Joiosa) és un exemple integrador de museus, monuments i turisme cultural per a persones de totes les capacitats físiques i mentals, culturals, edats i nivells culturals, que interpreta el patrimoni de manera sorprenent, original i comprensible. La seu de Vilamuseu obrirà les portes el 2015.
La població indígena
Hi ha proves que, el final de l’edat del bronze, fa uns tres mil anys, l’entorn del turó sobre el qual avui hi ha el casc antic de la Vila Joiosa va ser poblat per indígenes. Aquests pobladors estaven en l’òrbita de Tartessos, la rica civilització que dominava la vall del Guadalquivir.
L’influx d’Orient
Els fenicis vivien a la costa del que avui és el Líban, Israel i Síria. Es dedicaven sobretot al comerç marítim. Des de l’any 800 aC van establir colònies a les costes del sud i del sud-est de la península Ibèrica.Van portar l’olivera, la vinya, el torn del terrisser, la cremació dels morts, la forja del ferro, l’alfabet...Quan la seva ciutat més important, Tir, va caure en mans de l’Imperi Neobabilònic, l’any 574 aC, la seva colònia de Cartago (l’actual Tunísia) la va substituir com a capital de l’Imperi Fenici, que des de llavors anomenem Imperi Púnic.
La presència grega
A més de les colònies d’Emporion i Rhode, fundades pels grecs de Focea (a l’actual Turquia) en els segles VI i V aC, els geògrafs antics esmenten que hi havia població grega en altres llocs com Alonís (la Vila Joiosa). La Vila Joiosa és un dels escassos llocs d’Espanya en què trobem ceràmica grega “de figures negres” de finals del segle VI aC.És clara la influència grega en l’escultura de pedra, l’escriptura, la moneda i altres aspectes de la cultura ibèrica del segle V a la nostra zona.
Restes d’altres cultures: Egipte i Etrúria
Els objectes etruscos i egipcis, que van portar els comerciants fenicis, són molt rars a la península Ibèrica. La col·lecció egípcia de Vilamuseu és una de les més nombroses i rellevants de la Península. En destaquen els amulets de deus tallats en pedra de talc i, sobretot, la cantimplora d’Any Nou, fabricada a Sais, capital de la XXVI dinastia, cap a l’any 600 aC. S’hi recollia l’aigua màgica del dia de la crescuda del riu Nil, que es creia que curava malalties i ajudava els morts a aconseguir la vida eterna.
La situació estratègica de la ciutat ibèrica
La posició de la ciutat ibèrica de la Vila Joiosa és molt avantatjosa: sobre un turó, fàcil, doncs, de defensar; al costat d’un riu, davant mateix d’un bon punt d’ancoratge i una bona platja per embarcar i desembarcar viatgers i mercaderies; dominant els terrenys de cultiu més extensos de la comarca de la Marina Baixa. A més, el seu punt d’ancoratge era el darrer o el primer port destacat de la Península per als vaixells que prenien la ruta de navegació de les Balears, autèntica autopista marítima de l’antiguitat que s’obria al Mediterrani central i oriental.
El santuari del Tossal de la Malladeta
Probablement estava dedicat a la divinitat principal dels ibers i els púnics, que anomenaven Tanit. Encara que ja existia en el segle IV aC, va patir una dràstica reforma cap a l’any 100 aC. Al començament de l’Imperi Romà es va reduir a unes habitacions al cim. Cap a l’any 80 dC es va abandonar i el culte es degué traslladar al nou fòrum del municipium. En els equinoccis de primavera i tardor, des del cim, el Sol surt simbòlicament per l’illa de Benidorm, fet que va servir als ibers per fixar l’any nou i el calendari agrícola.
La societat ibèrica a través dels seus cementiris
Coneixem dos grans cementiris ibèrics (Poble Nou i Casetes), que consistien en grups de tombes a ambdós costats dels camins que conduïen cap a les comarques veïnes de l’Alacantí i l’Alcoià. S’hi han excavat tombes des del segle VII aC fins a la fi de l’època romana, tretze segles més tard. Els aixovars, és a dir, els objectes personals i rituals que acompanyen les restes del difunt, formen una col·lecció única que il·lustra la vida quotidiana de quasi quaranta generacions.
Una rica tomba del final de la cultura ibèrica
Aquesta és una de les tombes que conté un dels aixovars més rics dels trobats en els cementiris antics de la Vila Joiosa. Es pot datar entre els anys 30 i 10 aC, al començament de l’Imperi Romà, moment en què els trets de la cultura ibèrica (que encara apreciem en diverses ceràmiques d’aquesta tomba, pintades amb línies vermelles) comencen a desaparèixer, al mateix temps que els ibers assimilen ràpidament la cultura romana. De fet, alguns objectes com les fitxes de joc, els vasos “de parets fines” o la ceràmica envernissada en negre són romans.
Nombroses ceràmiques ibèriques de la Vila Joiosa presenten una decoració pintada d’estil diferent als estil ja coneguts. No solen narrar episodis humans o divins, sinó que contenen imatges simbòliques que representen missatges de fecunditat i fertilitat. Hi predominen dibuixos esquemàtics i abstractes, traçats de manera rígida, que es combinen en decoracions riques i creatives. Hi destaca la figura del colom com a símbol de la deessa ibèrica de la fecunditat i de la mort, que protegia i guiava l’ànima del difunt durant el viatge al més enllà.
En els darrers anys l’arqueologia urbana de la Vila Joiosa ens ha tornat a sorprendre en trobar en diferents solars, durant les excavacions prèvies a la construcció de nous edificis, una trinxera de defensa pertanyent a un campament militar romà (castra), l’únic trobat a la Comunitat Valenciana fins a la data. Correspon a les guerres civils conegudes com a Guerres Sertorianes (83-72 aC), que van enfrontar dos bàndols dirigits pels generals Pompeu i Sertori. El campament va albergar una tropa, probablement sertoriana, que controlava la sortida d’aliments i subministres des del port d’Allon.
Es tracta de les restes submergides d’un gran veler mercant romà del segle I dC. Transportava salses de peix envasades en tres o quatre pisos d’àmfores del tipus Dressel 7-11, i lingots de plom. La Generalitat Valenciana, l’Ajuntament, la Fundació General de la Universitat d’Alacant i el Club Nàutic promouen el Projecte Bou Ferrer. Aquest és el vaixell antic més gran en excavació al Mediterrani, amb uns 30 metres d’eslora i unes 200 tones. El nom pel qual es coneix es deu als seus descobridors, Antoine Ferrer i José Bou. És el primer derelicte espanyol amb visites subaquàtiques guiades.
El municipium romà d’AllonLa majoria dels investigadors situen a la Vila Joiosa la ciutat ibèrica i romana d’Alon o Allon (que es pronuncia Àl·lon), citada en els textos antics. Els grecs l’anomenaven Alonís. Des de fa segles es coneixia l’existència d’una ciutat romana, gràcies a les inscripcions d’un mercat municipal (macellum) fetes per un alcalde (duumvir). Aquesta ciutat, anomenada municipium cap al 74 dC, era capital d’un territorium o terme municipal que comprenia l’actual comarca de la Marina Baixa. Segons Artemidor d’Efes, els seus ciutadans rebien el nom d’alonites. A la primavera se celebrava l’esdeveniment de la recreació històrica FESTVM ALONIS.
Durant cinc segles s’ha buscat, sense èxit, la ciutat romana de la Vila Joiosa. Es creia que era a 3 quilòmetres, prop de la Torre de Sant Josep, però el 2005 Diego Ruiz i Amanda Marcos van trobar les grans termes municipals al centre mateix de la Vila Joiosa. Allon és la quarta (i darrera) ciutat romana de la província d’Alacant, al costat de la colònia d’Ilici (Elx) i els municipis de Lucentum (Alacant) i Dianium (Dènia). Les termes es van construir entre els anys 85 i 110 dC, i es van abandonar en el segle IV dC.
Les vil·les romanes
Al costat de la ciutat romana d’Allon va existir un cinturó residencial de vil·les amb termes privades: Plans, Jovada I, Barberes Sud, Ribetes... S’han trobat indústries associades a la pesca a la vil·la del Xarquet, una tintoreria, terrisseries ceràmiques i espais per a la fabricació de vi, oli o cal. Destaca la vil·la de Xauxelles, que al final del segle III es va dotar d’uns luxosos banys privats decorats amb mosaics, marbres i figures tallades a les parets.
Els infants i els jocs
Els cementiris romans han proporcionat una col·lecció extraordinària de jocs i joguines: tabes (tali); latrunculi (avantpassat dels escacs, presidits per dames); nines i miniatures de ceràmica per jugar a les cuinetes; fitxes circulars retallades d’àmfores per jugar al calitx; bales, daus, etc. També hi ha objectes de tombes infantils com les butlles (amulets que els nens duien fins als 17 anys), punxons de bronze (stylus) per escriure en tauletes encerades, biberons de ceràmica i fins i tot un sonall de bronze (crepitaculum) amb platets sonors i el rostre de Somnus, el déu de la son.
Tocador i guarniment personal
Aquests objectes també són freqüents en les tombes de Poble Nou i Casetes. Fins al segle I abunden els flascons de perfum de ceràmica, que llavors se substitueixen pels de vidre. També hi trobem anells, polseres, arracades i penjolls de bronze (com l’anell en forma de serp enroscada que acostumaven a dur els metges); amulets de fecunditat, com genitals masculins o femenins fets amb vidre o os; miralls, pinces de depilar i fermalls o agulles per subjectar la roba sobre les espatlles (les anomenades fíbules), sempre de bronze, o culleretes per a pólvores cosmètiques i agulles per als pentinats fetes d’os.
La vaixella de taula: qüestió de modes
La ceràmica és la troballa més abundant en els jaciments romans. La vaixella de taula canviava molt de moda i per això és molt útil per datar estrats arqueològics. A la República (fins al segle I aC) s’envernissava en negre i després, durant l’Imperi, en vermell (l’anomenem sigillata, ‘ceràmica segellada’, perquè algunes duen el segell del fabricant). Fins al segle II dC són freqüents els vasos i copes per beure que imiten els de plata i que anomenem “de parets fines” (arriben a tenir menys d’un mil·límetre de gruix).
Els romans i el més enllà
En el segle II dC, per influència de religions orientals, els romans van canviar la cremació dels morts per l’enterrament del cadàver sense cremar (la inhumació). En el segle XXI passa justament el contrari!Si ningú et recordava després de morir, la teva ànima desapareixia. Els cementiris mostren tombes a ambdós costats dels camins amb inscripcions que demanen als transeünts que diguin la frase sit tibi terra levis (STTL) (‘que la terra et sigui lleu’). Destaca la Torre de Sant Josep (segle II dC), la torre funerària més gran que es conserva a Hispània, situada davant el camí més important de l’època: el mar.
El poblament islàmic
Des del segle IV la vida urbana d’Allon decau. Els grans senyors marxen a les residències rurals, cada vegada més grans, més poblades i luxoses. Vil·les com Xauxelles, Jovada I i Plans (a la Vila Joiosa), L’Albir (a l’Alfàs) o La Pila (a Altea) arriben fins a les èpoques bizantina i visigoda (segles V-VII). Després de la invasió islàmica, l’any 711, el poblament es retira a l’interior per fugir dels perills de la costa. Amb el temps, algunes vil·les es convertiran en viles islàmiques, com Torres (Almiserà), que conserva el seu nom llatí, i que té un morabatí o mesquita rural (fins avui dia, l’única de la Comunitat Valenciana).
La vila nova de la Vila Joiosa
L’any 1300 l’almirall de Jaume II Bernat de Sarrià fundà la vila nova de la Vila Joiosa a la frontera de les corones d’Aragó i Castella, sobre les runes de les ciutats ibèrica i romana. Es va repoblar amb gent dels Pirineus catalans i aragonesos que hi van portar nous costums, una nova religió i una nova llengua. Des de llavors, va ser l’únic port de la Marina Baixa, escala de les flotes de Flandes que carregaven panses de la comarca. El 1443 la reina Maria li concedí el títol de vila reial, privilegi que explica la corona de l’escut de la Vila Joiosa.
Temps de corsaris
Els atacs berbers del nord de l’Àfrica es van agreujar des del segle XVI, quan l’armada espanyola es va concentrar a protegir les flotes d’Amèrica. Felip II va promoure un sistema de defensa per al Regne de València: torres, castells i guàrdies organitzats en dotze districtes. La Vila Joiosa va ser la capital del districte de la Marina Baixa, i seu d’una de les tres companyies de cavalleria de la costa del Regne, dedicada a evitar desembarcaments corsaris. Però també va ser una temible base corsària cristiana, en les drassanes de la qual es van construir naus per a la Corona i també per al cors.
Santa Marta i l’origen de les Festes de Moros i Cristians
Segons la llegenda, la santa del dia, Marta de Betània, va aixecar una tempesta que va evitar un desembarcament corsari l’any 1538. El cert és que el desembarcament es va produir, però els veïns i veïnes, amb l’ajut de Xixona i Alcoi, el van frustrar. Amb els anys santa Marta es va convertir en patrona de la Vila Joiosa. L’any 1753 ja se celebraven festes amb desfilades de voluntaris encarregats de la defensa civil. Dos anys després encara hi va haver un altre intent d’atac berber. Aquestes desfilades són l’origen de les Festes de Moros i Cristians, d’interès turístic internacional, amb l’espectacular Desembarc.
“Hi ha tres classes d’homes: els vius, els morts i els que van per la mar.” (Anacarsis, segle VI aC)
“Ex oriente lux” (‘La llum ve d’Orient’, aforisme romà)
“[...] Els mariners de la Vila Joiosa, per intrèpids i intel·ligents en l’ús de les eixàrcies i les veles, tenien fama per tot el litoral de Llevant, i la seva matrícula era la segona en nombre entre les d’Espanya.” (Teodoro Llorente, Las Provincias, València, 24 d’octubre de 1904)
“El golf ilicità té tres ciutats: Allon, Lucentia i Ilici.” (Pomponi Mela, geògraf romà, segle I dC)
