Cada dijous us explicarem moltes coses sobre les peces més singulars de l'exposició temporal Tresors de la Vila Joiosa, mostra que es remunta a més de tres mil anys enrere en la història d'aquest enclavament, i que evoluciona a través d'unes restes arqueològiques que troben a la Mediterrània gran part de la seva essència.
Hi ha peces que són especials perquè que t'expliquen històries, et parlen de la seva vida abans de quedar dipositades sota terra. Aquesta, el Símpulum de Poble Nou, n’és una.
És un cullerot que s'utilitzava per a servir begudes, i especialment per a mesurar les proporcions de vi quan es barrejava amb aigua abans de consumir-lo. El nostre cullerot és de finíssim bronze, i si Vilamuseu no haguera tingut una restauradora, Coté Velázquez, probablement s'hauria polvoritzat en centenars de petits fragments abans d'arribar als laboratoris. Ella va ser qui el va extraure de la tomba 56 de la necròpolis de Poble Nou, després d’engassar-lo com si es tractara d'un braç trencat. La seua restauració va portar setmanes de minuciós treball, perquè després de dos mil anys el sòlid bronze ja no és bronze, sinó un fantasma, fràgils capes d'òxid que només conserven la forma de l'objecte original.
Quan el van ficar dins la tomba li van doblegar el mànec per inutilitzar-lo: els objectes més preuats pel seu amo solien acompanyar aquest en la seva última morada. En trencar-los o deformar-los morien amb ell, i ningú els reutilitzaria. Hem d'imaginar que el mànec d'aquesta peça anava en posició horitzontal. El seu remat és un cap de llop, animal totèmic de Roma.
Quan estudiem la tomba, va resultar que les altres peces ens donaven una data per a l'enterrament entre 50 i 25 a. C. En canvi, aquest model de cullerot (tipus IA de Castoldi) es va fabricar en el primer terç del s. I a. C., i sabem que era molt característic de les tropes romanes. I ens ve a la ment de seguida la fossa fastigata que envoltava el campament de les Guerres Sertorianes (83-72 a. C.) descobert fa uns anys a la Vila Joiosa. Encara hui segueix sent l'únic campament romà (castra) conegut a la Comunitat Valenciana. Va pertànyer a una guarnició de tropa (probablement una cohort, uns 500 soldats) d'un dels dos exèrcits que va combatre en aquestes guerres: pel que sabem, segurament foren tropes del general Sertorio.
És molt probable que un soldat d'aquella guarnició portara el cullerot amb ell quan la seva tropa es va establir al costat de les muralles de la ciutat ibèrica d'Àlon, entre 50 i 20 anys abans que es fera la tomba. Es va quedar aquí en acabar la guerra? El va vendre o regalar a una altra persona abans de anar-se’n? Per desgràcia, els trossets d'ossos cremats del difunt de la tomba 56 no ens ajuden, perquè estan tan deteriorats pel foc que no ens permeten conèixer la seva edat o el seu sexe. El que sí sabem és que la presència d'una tropa va deixar a la ciutat una profunda empremta cultural, i segurament va ser crucial en el procés de conversió de la població ibera a romana.
Però aquest és només un petit fragment de la història d'aquesta peça, que pren sentit com a part de la col·lecció que us presentem de forma detallada, cada diumenge, en una visita guiada que comença en l'edat del bronze i acaba amb el vaixell antic més gran en excavació al mar Mediterrani, el derelicte Bou-Ferrer. Atenció, ÚLTIMA VISITA, diumenge 1. VÍDEO
Part d'una inscripció funerària islàmica procedent de l'entorn de la mesquita rural excavada al jaciment de la Almiserà, de la Vila Joiosa. És, fins ara, l'única mesquita rural excavada a la Comunitat Valenciana. Al voltant d'aquest temple, davant del mur principal que mira cap a la Meca o quibla, hi ha un cementiri del qual procedeix aquesta làpida. Està dedicada a un fill (falta la part en què ens diu el seu nom) de Mahmad Ibn Al·là, que va morir en un any que no podem determinar (també falta aquesta part) entre 1050 i 1080. La làpida comença amb la fórmula habitual: "En el nom d'Al·là, el clement, el misericordiós. No hi ha més divinitat que Déu. Mahoma és l'enviat de Déu. "Les parts en relleu de la peça (vores i lletres) estaven pintades de vermell, que encara es conserva en part.
En aquests anys la vila de Vilajoiosa encara no existia, i la seua comarca, la Marina Baixa, pertanyia al regne taifa de Dénia (Daniya), que va arribar a dominar Oriola i Múrcia. En 1015 el seu rei Mudjahid va conquistar les Balears i fins i tot en 1016 Sardenya per uns anys, constituint-se en un dels regnes pirates més importants de l'època.
L’escif de Dionís en ase és una copa grega de finals del s. VI a. C. o la primera meitat del s. V a. C. elaborada en la tècnica anomenada "de figures negres". Les peces de figures negres són escasses a la Península Ibèrica, fora d'alguns punts com les colònies gregues del golf de Roses (Girona), i la presència de diversos exemplars a la Vila Joiosa pot tenir relació amb Alonis, el nom grec de la ciutat ibera i romana que hi va haver aquí, Alon o Allon. Alonis s'esmenta en les fonts antigues com "illa i ciutat de Massalia (Marsella)", i és possible per tant que hi hagués una presència permanent de població grega en el lloc, justament en l'època en què va arribar la nostra copa a una tomba de la gran necròpolis de Poble Nou.
L'escena que es representa en les dues cares d'aquesta copa, als ulls d'un grec, resultava divertida: dos mènades, o dones del seguici de Dionís (el déu del vi, les festes i la disbauxa, el Bacus dels romans) avancen dansant i tocant els cròtals, i enmig veiem el propi déu borratxo, tan borratxo que no pot caminar per si mateix i no tenen més remei que pujar-lo a lloms d'un ase. Però fins i tot l'ase és presa dels efectes de l'alcohol, que li ha provocat una evident erecció. I emmarcant tot, pàmpols de vinya. I és que per a això servia aquesta copa: per a beure vi i, un cop mort, perquè te’l vessaren sobre la tomba. Per als antics (com més tard per als cristians) el vi era una mena de substitut de la sang, i per això s'abocava sobre les restes dels difunts, per ajudar a que tingueren una vida al més enllà. Això explica la presència d'aquesta copa a la tomba 10 del sector Dr. Fleming de la necròpolis de Poble Nou.
A la fi de del s. III d. C., després d'un incendi, el propietari de la gran vil·la rural de Xauxelles reconstruí els seus banys amb una gran riquesa i exuberància: mosaics de gran qualitat, així com exòtics marbres i relleus tallats i pintats de colors que cobrien les parets del vestidor amb motius vegetals, lluites d'animals salvatges i figures divines, una decoració extraordinària a Hispània.
La vil·la estava situada 2 quilòmetres al nord de la ciutat romana d'Allon (la Vila Joiosa), al costat d'importants brolladors i de la via que unia Allon amb les valls de l'interior. Aquest camí encara existeix i al seu costat, a la falda de la vil·la, encara dóna els seus fruits des d'època romana l'Olivera Grossa, l'antiguitat de la qual es calcula en més de 1500 anys.
El mosaic dels peixos, un dels més bells exemples de mosaics romans valencians, és en realitat part de l'orla, o banda que envoltava el mosaic del terra del vestuari dels banys. El tema aquàtic és habitual en termes romanes. Aquest panell estava situat justament davant de la porta, i era el primer es veia en entrar. Representa un estany envoltat de lliris aquàtics, en què naden cinc peixos marins, que semblen representar espècies reals com el besuc o el moll. A cada extrem hi ha una venera (petxina de vieira).
El moviment de l'aigua es representa amb diferents traços, alguns amb forma de lletra "E". Per compondre aquest quadre l'artista va utilitzar 18 tipus diferents de tessel·les, tant de vidre com marbres, ceràmiques, calcàries, pòrfir granat i fins i tot una pedra semipreciosa com el jaspi, en diferents tons (granats, vermells i ataronjats). Moltes d'elles procedien de llunyanes zones de la Mediterrània.
Aquesta és probablement l'obra més antiga documentada fins a la data d'un taller que segurament tenia la seva seu a Carthago Nova (Cartagena) i itineraba pel sud-est de la Península oferint els seus serveis a clients públics i privats, ja que alguns motius que dominen en els mosaics de Xauxelles també els trobem en altres vil·les i ciutats de la zona, sobretot al s. IV d. C.
Aquest penjoll púnic (és a dir, cartaginès) de pasta de vidre va aparèixer en una gran fossa utilitzada com abocador al s. I a. C., excavada al costat de la calçada que des de la ciutat ibera d'Alon (la Alonis de les fonts gregues) conduïa fins a la vall d'Alcoi. Els que van excavar aquesta fossa van destruir algunes tombes antigues, i dins d'una d'elles devia trobar-se aquest amulet, que va caure per casualitat al fons de la fossa, com si haguera estat esperant allà que la trobarem els arqueòlegs dos mil anys després, negant-se a perdre’s i caure en l'oblit quan la van separar de les restes del seu difunt.Sols s'han trobat dues o tres peces com aquesta a la Península Ibèrica. La seua troballa va ser, doncs, una estupenda sorpresa, perquè ningú esperava trobar una peça tan rara en aquella fossa, fora del seu lloc i de la seua època.
És un penjoll de certa grandària (5 cm.) que representa Baal, el Melkart dels fenicis, Herakles dels grecs i Hèrcules dels romans. Era el déu principal del panteó púnic, i es representa amb els ulls molt grans i oberts, per repel·lir qualsevol maledicció, especialment el temut "mal d'ull".
A la rasa en la qual es van posar els fonaments de les grans termes públiques alt imperials del municipi romà d'Allon els arqueòlegs van trobar una gerra pintada amb gran valor simbòlic.
La gerra contenia restes d'un porquet i el crani d'un gosset, sens dubte sacrificats per un àugur de la ciutat per prendre els auguris sobre la construcció del nou edifici. Els animals sacrificats, d'acord amb la tradició romana, devien ser de color blanc.
Aquesta gerra d'una ansa i boca plana (que els arqueòlegs solem anomenar "olpe") està decorada amb pintura vermella a base d'òxid de ferro, i encara que es pot datar cap a finals del s. I d. C. és una evolució tardana de la decoració de la ceràmica ibèrica. Veiem una sèrie d'aus (pel coll, han de ser voltors) amb les ales desplegades, volant d'esquerra a dreta, el que els romans consideraven un auguri favorable (recordem la llegenda dels fundadors de Roma, Ròmul i Rem). Volant, deixen després de la cua un deixant de bucles d'aire que ens recorden a la forma de representar un moviment ràpid en els moderns dibuixos animats.
El crepitaculum de Somnus (sonall del déu del Somni) va aparèixer a la tomba 214 del cementiri iber i romà de Casetes, a la plaça de Juan Carlos I (popularment, de "la Creueta") a la Vila Joiosa.
En aquesta tomba hi havia les restes d'un nen petit, enterrat sense cremar, en una petita fossa coberta de pedres, que es trobava dins d'una altra fossa més gran, en la qual hi havia restes d'un adult, cremat segons el ritual romà. És curiós que el nen aparegués sense cremar: pot ser una perduració de l'antic ritual ibèric de soterrament infantil.
La tomba es pot datar molt bé per una moneda (sesterci) de l'emperador Trajà de l'any 100. Se'ls posava a la boca per pagar al barquer Caront que havia de passar les ànimes a través de la llacuna Estígia, fins al món d'ultratomba.
El sonall és una complicada cadena trenada de bronze de la qual pengen sis platerets que, en cascavellejar, entretenien al nen. És una peça de gran qualitat de la qual hi ha molt pocs exemples similars en el món romà. Al centre de la cadena penjava un medalló amb la imatge del déu de la son, Somnus. Aquesta peça, un dels objectes arqueològics romans més singulars de la Comunitat Valenciana, és una de les comptades representacions d'aquest déu a Hispània. La seua presència en un sonall ha d'estar relacionada amb la funció d'aquest objecte, perquè un infant s'adormi.
El déu romà Somnus és l’Hypnós de la mitologia grega. Era fill de Nix (la Nit) i germà bessó de Tànatos, la mort no violenta. Vivia en una cova fosca on el sol mai brillava, a l'entrada de la qual creixien roselles, roselles i altres plantes hipnòtiques. En la seua cova fluïa la deessa Leto, el riu de l'oblit. Els fills de Somnus eren les coses que passen en els somnis.
Somnus era el déu que acompanyava volant a les ànimes fins a la mort, com en un somni. Per això es representava, com en la figura de la Vila, amb ales al cap. A més, se li sol representar nu, amb una banya d'opi per causar somni, tiges de rosella, una branca de la qual goteja l'aigua del riu Leto i una torxa invertida. El seu principal ajudant era el seu fill Morfeu. Després de la mort de l'infant i l'adult de la tomba 214, s'encarregaria de transportar les seues ànimes, en un últim somni, a la vora de l'altre món. Aquesta peça ens apropa a com explicaven els romans el món dels somnis i la seva funció religiosa, màgica i mèdica.
Aquesta arqueta pertany a la col·lecció de la Casa Museu la Barbera dels Aragonés (la Vila Joiosa, popularment, 'la Vila'). La part interior de la tapa està pintada amb la imatge de Santa Marta de Betània, patrona de la Vila. Està xapant a un drac (la Tarasca), al qual domina amb aigua beneïda i porta lligat del coll al cinturó del seu vestit. Porta l'aigua en un poalet a la mà dreta, i la hi llança amb un hisop que porta a la mà esquerra. Com Sant Jordi i Sant Miquel (també venerat a la Vila), Santa Marta és una santa guerrera que d'aquesta manera sotmet simbòlicament al mal, que en l'època s'identificava amb els corsaris barbarescos del nord d'Àfrica que (com feien també els cristians) assotaven les costes de la Mediterrània, atacant vaixells i ciutats.
Marta era germana de Llàtzer i Maria de Betània, tots ells grans amics de Jesús de Natzaret, que s'allotjava a sa casa quan anava camí de Jerusalem. Per aquest motiu, Santa Marta és patrona de l'hostaleria i l'hospitalitat. La Llegenda Daurada (obra del s. XIII del dominic Iacopo della Voragine) explica que els tres van viatjar a Tarascó, al sud de França, després de la mort de Jesús; i que Marta va convertir als seus habitants després acostar-se al riu Roine a sotmetre al drac que els atemoria.
Peces com aquesta servien al s. XVIII per guardar possessions dels mariners durant els viatges a les costes de l'antiga Corona d'Aragó. En cas de necessitat, alçant la tapa servien de capelles per resar o demanar la protecció de la santa davant amenaces con la mala mar o l’avistament de corsaris.
L'anomenada Fossa del Dimoni és un dipòsit funerari del s. VI a. C. del cementiri de Casetes de la Vila Joiosa, en què van aparèixer amulets de tipus egipci dins d'una caixa, però sense restes d'un difunt. Segons Aránzazu Vaquero, que l'ha investigat en el seu Treball de Fi de Màster, tot indica que pot ser una execració, una maledicció per al més enllà d'una persona enterrada en una tomba propera, ja que els amulets eren cremats dues vegades, un ells ratllat, i sobre la caixa es va dipositar un dimoni de pasta de vidre, que anul·la el poder dels amulets.
El Ptah-Pateco és un d'aquests amulets: està tallat en pedra de talc (esteatita), i el vidrat verd que el cobria es va perdre en cremar-se a la pira amb el difunt i, després, una segona vegada en l'anomenada "Fossa del dimoni ". Representa un personatge nan, nu, de gran panxa i cap afaitat, que era assistent del déu Ptah, ptotector dels artesans (sobretot dels orfebres). Però aquest Ptah Pateco no ve sol, sinó que està fortament armat d'altres amulets: al cap (com si fos un casc) porta un escarabat o déu Kepri, un dels amulets més poderosos de l'antic Egipte, vinculat a la resurrecció; dues serps, una a cada mà, que simbolitzen la Heka, el domini de la màgia; a l'esquena té una Isis, la reina dels déus, amb ales i un gran ull protector; als peus dos cocodrils; i en la base un asterisc (aspa de 8 radis), que representa la gran deessa fenícia Astarté, assimilada al planeta Venus, protectora en la vida i en la mort. Com a anècdota simpàtica, per la gran acumulació d'amulets que porta aquest Pateco, que es pot comparar a un guerrer armat fins a les dents, en Vilamuseu li diuen familiarment "Rambo".
Durant les excavacions que es van realitzar el 2000 al cementiri de les Casetes, al costat de l'Av. Pianista Gonzalo Soriano, a l'entrada a la Vila Joiosa pel nord, sota la direcció de J. R. García, van aparèixer 25 tombes molt antigues, de finals del s. VII i s. VI a. C.
En l'anomenada tomba 5 no van aparèixer en realitat restes humanes, sinó un interessantíssim i estrany conjunt d'amulets. El 2011 la investigadora Aránzazu Vaquero estudià aquest dipòsit funerari en el seu treball de fi de màster, i va arribar a una conclusió extraordinària: podria tractar-se d'una execració, una maledicció eterna a un difunt del cementiri.
Els amulets són objectes de mida petita que es porten damunt, i als quals se'ls atribueix la virtut d'allunyar el mal o propiciar el bé. Perquè funcionen han de ser "carregats" mitjançant fórmules i encanteris que ha de realitzar el mag per dotar-los de la màgia, un poder que els permet funcionar més enllà de l'abast de la naturalesa humana. Així, l'amulet serveix de "pont" o "canal" entre la màgia i el portador.
Cadascun d'aquests amulets ve carregat de símbols que explicarem al #nothoperdis de pròximes setmanes, un a un. Ara ens interessa comprendre per què es van enterrar d'aquesta manera. Quatre amulets són "egiptizants", és a dir, d'estil egipci, encara que normalment els fabriquen els fenicis. Representen als següents déus egipcis: Pateco, nan assistent del déu Ptah; una esfinx Tutu; una plaqueta amb l'ull d'Horus en l'anvers i la vaca Hathor en el revers; i un falcó Cinocèfal (barreja dels déus Horus i Hapy).
Segurament es van cremar una primera vegada en la pira amb el difunt. Després es degueren recollir i es van separar d'ell, per soterrar en una fossa diferent a la tomba, dins d'una urna de fusta, on es van tornar a cremar. El falcó va ser raspat per destruir la seva superfície vidriada. Aquestes accions destructores (el ratllat, el doble cremat) es van fer segurament per a llevar-los el seu poder.
Sobre l'urna es va introduir un gotet de ceràmica a mà, uns comptes de pasta de vidre i un anella de plata, al costat d'un cinquè amulet sense cremar: un mascareta de pasta de vidre que representa el cap d'un dimoni. Els dimonis són la representació del poder maligne contra el qual es lluita.
En enterrar-los en una fossa separats del seu propietari, s'està privant a aquest de la protecció que li podien donar també en el més enllà. A més, la presència del dimoni sense cremar sobre tot el conjunt reforça la idea que ens trobem davant d'un ritual d'execració, una maledicció o càstig per al més enllà, en el qual el dimoni anul·laria els poders dels amulets enterrats sota d'ell.
El vi grec tenia un sabor fort perquè es transportava en àmfores impermeabilitzades per dins amb brea (resina de pi). Per rebaixar el seu sabor, abans de beure'l, es barrejava amb aigua en aquests recipients, anomenats "craters".
Aquest crater de la primera meitat del s. V a. C., aparegut al cementiri de Poble Nou, és una peça molt poc corrent. Per la forma de les anses, l'anomenem "de columnes", un tipus del que es coneixen escassos exemplars a Espanya. Està decorada amb la tècnica que anomenem "de figures vermelles", encara que a la vora hi ha lleons i senglars en un estil més antic, anomenat "de figures negres".
El que fa excepcional a aquesta peça és l'escena principal, en què tres amazones, encara que porten les seues armes (arc, llança i el seu típic escut en forma de mitja lluna, anomenat "pelta"), conversen relaxadament. El normal no és això, sinó que apareguen combatent amb herois mítics grecs, com Teseu o Aquil·les.
Les amazones porten vestits característics dels escites, amb pantalons llargs, fets amb pells. En la mitologia grega, les amazones eren una antiga nació independent de dones guerreres que vivien prop del Mar Negre. Només mantenien relacions sexuals amb homes d'una tribu veïna una vegada a l'any, i únicament es quedaven amb les xiquetes nascudes d'aquesta unió, a les quals ensinistraven en les feines del camp, la caça i el combat.
A la cara oposada hi ha una escena més comuna, composta per tres joves grecs que també estan conversant.
Aquesta peça és excepcional en el món ibèric, perquè la seva decoració (com el “Llibre dels Morts” egipci) és una guia per al difunt en el viatge al més enllà: un colom (animal de la deessa mare que transportava les ànimes, i del qual deriven els nostres àngels) recorre un bosc paradisíac en forma de vinyes, heures i l'arbre de la vida, i puja al cel entre estrelles per l'escala de set esglaons (l’"escala de Jacob" de la Bíblia), per arribar a la porta del món dels morts. (Necròpoli de Poble Nou, tomba 23 de ALA99. S. I a. C.).
