La Mediterrània, definida poèticament com el “Pont de la Mar Blava”, va esdevenir el camí per on van transitar els comerciants i mariners del vessant oriental expandint la cultura i la civilització fins als confins occidentals del món antic.
La nostra realitat actual seria impossible d’entendre sense un període fonamental de la història mediterrània. Entre els segles ix i iii aC, l’acció de fenicis i grecs damunt els pobles riberencs va provocar l’esvaïment definitiu de les boires de la prehistòria. Les societats indígenes s’incorporaren al concert dels pobles amb escriptura, conegueren avenços tecnològics determinants per a la seva economia i assoliren així un alt nivell de civilització que, segles més tard, els facilitaria la integració dins la comunitat global forjada per Roma.
Els grecs van anomenar "phoeniki" o "homes vermells" als habitants de les ciutats-estats de l'actual territori del Líban, com ara Tir o Sidó. Feien referència a la seva indústria amb la púrpura, que produeix un color entre violeta i vermellós. Els fenicis van ser un poble que, arraconat per terra, es va llançar a conquerir els territoris ultramarins.
La seva presència colonitzadora va suposar una revolució per a les comunitats de l'Occident d'aquells temps, més subdesenvolupades. Els fenicis cercaven minerals valuosos i materials per les manufactures de luxe. A canvi van deixar l'escriptura, el vidre, noves tècniques d'explotació agrària, patrons artístics orientals, sistemes d'extreure i transformar els metalls i una visió del món que va arrelar profundament.
Per a l’imaginari grec, l’occident mediterrani constituïa el confí del món conegut, l’escenari de mites i llegendes, com el gegant Gerió o el jardí de les Hespèrides. Seguint l’estela dels vaixells fenicis i atrets també per les riqueses llegendàries del sud peninsular, els navegants grecs degueren explorar aviat les rutes fins a l’extrem occident, més enllà dels territoris colonials, ja ben coneguts, de la Magna Grècia i de Sicília.
Els nuclis colonials establerts a la península Ibèrica van ser escassos i només en el cas d’Empòrion i Rhode els coneixem a través de l’arqueologia; en altres casos únicament comptem amb breus esments a les fonts escrites. Tots aquests establiments tingueren una funció essencialment comercial i de recolzament a les rutes de navegació i a la intervenció dels mercaders grecs en els principals entorns d’intercanvi indígena.
Aquests intercanvis facilitaren la transmissió d’influències –en coneixements, tecnologies, creences, mites, pràctiques rituals, símbols i formes de representació...–, que van ser assimilades i reinterpretades per les poblacions ibèriques amb les quals s’establiren els contactes i van contribuir al seu propi procés de transformació cultural.
