La fragilitat en el temps

El Museu compta amb un gran nombre de peces fetes amb la tècnica del bufat: entre d’altres, els bols del Mediterrani oriental i occidental dels segles I i II dC; una gerra amb taques de colors; una àmfora amb nanses aplicades i decoració acanalada, de cercles concèntrics i motius geomètrics; una balsamera feta amb la tècnica del bufat a motlle (posterior al bufat a l’aire); un vas oriental del segle III dC amb fils aplicats en relleu; una ampolla siriana d’entre els segles III i IV dC amb decoració gravada; un comptagotes de la mateixa època, i un ungüentari palestí, dels segles IV-V dC, amb decoració de fils aplicats.

Les peces més destacades d’aquestes èpoques ens arriben, com dèiem, del Mediterrani oriental. Destaquem, en primer lloc, un alabastre d’entre els segles VI i IV aC, una mostra de vidre modelat sobre nucli amb decoració aplicada. La tècnica en qüestió consistia a fer un nucli de sorra i argila que, fi xat a una tija metàl·lica, es modelava segons la forma de l’objecte que es volia produir. Després, aquest nucli es cobria amb fils de vidre calent, es rodava sobre una superfície llisa i es posava al forn. Per decorar-lo, s’aplicaven fils de vidre de diferents colors, als quals es donava forma amb pintes i punxons. Finalment, s’afegien les nanses, el peu i la boca segons el model previst. Una vegada freds, el nucli i la tija es retiraven. Amb aquesta mateixa tècnica, es van elaborar tot un repertori de petits contenidors inspirats en les formes de la ceràmica grega: àmfores, amforiscs, aríbals, alabastres, enòcoes, hídries, ungüentaris, entre altres formes menys freqüents. Els petits vasos s’utilitzaven per guardar-hi ungüents i olis perfumats, substàncies delicades que necessitaven un contenidor estanc, inodor i opac. Aquestes formes van perdurar fins a començaments del segle I dC, quan la tècnica del vidre bufat va suplantar-les.