Entre els objectes que podem trobar en un tocador, el més important i que mai pot faltar és el mirall. La seva aparició al Pròxim Orient pot ser deguda a la influència egípcia, on és datat des d’inicis del II mil·lenni aC.
Els miralls tenien la funció de reproduir la imatge de la forma més real possible i podien tenir forma rodona -d’antiga tradició- o ovalada, quadrada o rectangular, amb o sense mànec (forma, aquesta darrera, que va començar a difondre’s a final d’època etrusca i va ser molt comuna en època romana imperial). Els miralls eren generalment de metall, fets en bronze, coure, plata i or, amb els mànecs i marcs finament elaborats, tant en metall com en os i ivori, i sovint decorats amb escenes relatives a la toaleta. El gravador de miralls més antic, segons Plini el Vell (Història Natural XXXIV, 45), va ser Pasitele, i el centre de producció més notable va ser Brindisi.
Les descobertes arqueològiques i sobretot les imatges representades als vasos i les esteles funeràries proven la importància d’aquest objecte a Grècia, símbol del món femení en l’àmbit privat i company de tota dona que es pentinava i maquillava. Una tipologia, que es considera que va aparèixer al món grec durant el segle IV aC, van ser els miralls-capsetes. Aquests consistien en dues peces arrodonides unides per una frontissa. La peça superior era convexa, amb la superfície interna polida -per tal de facilitar el poder-se emmirallar- i l’externa sovint decorada amb escenes relatives a la toaleta, en canvi la peça inferior era còncava i no es polia.
A Etrúria, el mirall era un objecte privilegiat i sovint va ser l'accessori més triat per acompanyar els difunts al més enllà. El tipus més comú consistia en un disc rodó, on es gravaven a la part externa escenes mitològiques o imatges que evocaven l’univers femení, amb mànec de fusta o ivori.
Com amb tot, el món romà va saber valorar aquests objectes etruscs i va reprendre la seva producció, més industrial, sobretot en bronze i plata. El tipus circular amb mànec, del que rarament es conserva el mànec, va ser llargament utilitzat en els segles I i II dC.
Però, l’aportació més important que van fer els romans va ser la incorporació, a partir del segle I dC, del vidre per reflectir la imatge. Els miralls de vidre s’obtenien sobreposant una làmina de vidre a una de metall. Aquests van començar a substituir els metàl·lics fins que el seu ús es va generalitzar als segles II-III dC.
Els romans van produir miralls amb altres formes com el mirall rectangular, el mirall rodó amb agafador al davant o al darrera, o els petits miralls transportables o “de mà”. Aquests darrers fets de plom i amb un petit disc de vidre.
