De l’1 d’abril al 28 de juny de 2015
La democràcia atenesa nasqué amb les reformes de Clístenes l’any 509 aC i perdurà fins que el 322 el regne de Macedònia suprimí aquest model de govern a la ciutat d'Atenes, un model que durant més de cent vuitanta anys aportà com a novetat la participació ciutadana i el control sobre els governants.
Encara avui continuem fent servir un terme i una forma d’organització inspirats en aquest sistema.
En el segle V aC el poble atenès inventà un nou sistema polític, abans i tot que s’escrivís per primera vegada la paraula que el definiria, democràcia. L’arribada de la democràcia impregnà tant la política com l’art i la vida quotidiana de la ciutat d’Atenes.
La representació d’imatges durant aquesta època mostra la voluntat de magnificar la legitimació del nou sistema polític i d’expandir-lo arreu del món grec. La imatge de la deessa Atenea, a la qual estava consagrada la ciutat d’Atenes, simbolitza la guerrera civilitzadora, introductora de la democràcia al món. En aquest període es consoliden els tres pilars del pensament democràtic: la religiositat, amb les festes consagrades als déus que aportaven cohesió social; el teatre, com a element transmissor d’idees del pensament democràtic, i la defensa de la pàtria, que duia a terme el conjunt de la ciutadania i no únicament els aristòcrates o propietaris rics.
El terme escollit pels grecs antics per definir la nova realitat sociopolítica fou demokratía (format pels termes dḗmos i krátos), és a dir, ‘el poder del poble’, en contraposició amb aristokratía, ‘el poder dels millors’. Demokratía fou definit pejorativament per aquells que consideraven que el model de govern ideal residia en el punt mitjà entre aristocràcia (‘el poder dels millors’) i democràcia (‘el poder del poble’), és a dir, en l’oligarquia (oligarchía, ‘el domini d’uns pocs’). Dit en altres paraules, els oligarques percebien el seu sistema com el més moderat de tots els possibles i, per això, establiren dos extrems ideològics vinculats per l’ús del terme krátos, aristocràcia i democràcia.
Els demòcrates acceptaren un nom a priori pejoratiu perquè contenia una concepció igualitària implícita, krátos, que esdevenia una forma de gestionar una comunitat d'iguals des del punt de vista polític i que, per tant, comportava una forma de solucionar els conflictes en comunitat per part del conjunt dels ciutadans, concepció radicalment diferent a la d’un sistema definit pel terme arché, que duia implícit solucionar els conflictes mitjançant el domini.
La idea que tothom podia participar de les institucions polítiques, exercir el dret de vot o ser considerat ciutadà en igualtat de condicions era l’eix sobre el qual es fonamentava la democràcia. Tots eren cridats a exercir tasques de govern i d’elaboració de les lleis. Els ciutadans que havien de constituir les institucions de govern s’escollien per mitjà d’un sorteig, i aquells que no disposaven de recursos suficients per dedicar-hi el seu temps rebien una remuneració per fer-ho.
Però no tothom gaudia del mateix estatus a Atenes. Només eren considerats ciutadans els homes nascuts de pare i mare atenesos, i podien participar en la presa de decisions. Quedaven exclosos d’aquests estatuts, però, les dones, els metecs (els estrangers residents a Atenes) i els esclaus. Aquests col·lectius no tenien la consideració de ciutadans i, per tant, no se’ls tenia en compte a l’hora de formar part dels òrgans de decisió política.
Tots els ciutadans d’Atenes, independentment de la riquesa que posseïssin i del lloc que ocupessin en l’escala social, eren cridats a reunir-se en l’Assemblea (en grec antic, Ekklēsía), l’òrgan legislatiu per debatre i decidir les qüestions més importants de la comunitat. El president de l’Assemblea s’escollia per sorteig entre tots els ciutadans amb dret a vot i el càrrec només tenia validesa per un sol dia. L’Assemblea nomenava la resta de càrrecs legislatius i judicials, i controlava la Bulé, l’òrgan de govern principal de la ciutat d’Atenes. El lloc on és reunia l'Assemblea era el Pnyx, un turó situat al centre d’Atenes, prop de l’Acròpolis. Una altra de les institucions democràtiques més característiques eren els tribunals de justícia.
El teatre atenès es creà a partir del segle VI aC i inicialment estava vinculat a les festes en honor al déu Dionís. La democràcia utilitzà el teatre i els grans dramaturgs com a instrument per plantejar temes de debat social en què, a través de la mitologia, es presentaven situacions reals o de ficció que fomentaven la creació d’opinió.
Els humans han viscut gran part de la seva evolució històrica sense articular societats políticament organitzades i quan han començat a viure formant un estat, el govern ha estat en mans de grups de poder, famílies, líders... i no exercit pel poble.
La democràcia representa actualment un model de convivència conseqüència de pactes, acords i contractes que permeten elegir persones que ens representin. Qui exerceix aquesta representació forma part del que anomenem partits polítics, que tenen una funció destacada en l’organització de les voluntats populars.
Per evitar els riscos del poder, considerant que l’ésser humà té una tendència natural a abusar-ne, des de la Il·lustració (s. XVIII) es desenvolupà la idea de la separació de poders: legislatiu (dicta les lleis), executiu (aplica o executa les lleis) i judicial (avalua si el poder executiu ha fet el que havia de fer).
Els components d’un estat democràtic articulen el poder del vot per part de la ciutadania, l’existència d’un acord o pacte escrit o constitució, la separació de poders, el respecte a les llibertats individuals i el sistema de partits que representin les diferents opcions o tendències socials.
Democràcia participativa: vol aconseguir el màxim de participació i que la representació efectiva dels ciutadans s’orienti cap a l’acompliment dels programes proposats pels partits polítics i el controli.
Democràcia i poder econòmic: el poder econòmic, més enllà del poder polític, s’ha globalitzat i ha incrementat les seves possibilitats d’impacte social. La recerca del benefici que imposa el poder econòmic multinacional conté el risc d’accentuar desigualtats. Les democràcies actuals s’han de dotar d’altres formes democràtiques superestatals que treballin amb condicions de més igualtat amb els poders econòmics.
Democràcia i globalització: l’estat requereix col·laboració i participació d’institucions de caràcter supranacional per treballar els grans problemes socials. En aquest context, pren especial rellevància el que s’anomena societat civil, que desenvolupa tasques d’interès social, incloses les ONG de caràcter nacional i internacional.
Democràcia i poder dels mitjans de comunicació: la creació d’opinió pública esdevé fonamental en el segle de la comunicació i transmissió de continguts en forma digital. L’establiment de valors entre la ciutadania per part del poder mediàtic adquireix un paper creixent. El valor d’acció democràtica per part dels mitjans de comunicació és un repte que les institucions democràtiques han de potenciar i fomentar.
La guerra del Peloponès caracteritzà el segle V aC. Els conflictes entre Atenes i Esparta es convertiren gairebé en permanents durant quasi tot un segle. Atenes, sense força suficient per defensar el model polític democràtic contra Esparta, la potència que exercia l'hegemonia oligàrquica de Grècia, manifestà un primer moment de crisi important.
La mort del rei macedoni Filip l’any 336 aC permeté al jove Alexandre (el futur Alexandre el Gran) accedir al poder, i amb ell arribà l’etapa final de la democràcia. Alexandre el Gran acabà amb les institucions democràtiques i establí una xarxa de poder amb una nova idea de "democràcia divina". La ciutat de Tebes, que també disposava d'un règim democràtic en aquell moment, fou arrasada i més de sis mil ciutadans hi moriren.
La democràcia atenesa, doncs, perdurà des de les reformes de Clístenes el 509 aC fins a la supressió de les institucions democràtiques el 322 aC com a conseqüència de la conquesta macedònia. Més de cent vuitanta anys d’un model que aportà com a novetat la participació de la ciutadania i el seu control sobre els governants.
