L’obra Lisístrata representa una divertida fita de la història política occidental i de la llibertat d’expressió, ja que és la primera obra literària que defensa la resistència pacífica com a mètode per aconseguir objectius polítics. La unió decidida de la gent, fins i tot de persones sense drets polítics com les dones, pot forçar els canvis, per impossible que pugui semblar.
La comèdia grega nasqué a Atenes poc després que el teatre tràgic (al voltant de l’any 480 aC) i les úniques obres senceres que se n’han conservat són bàsicament les del comediògraf Aristòfanes (a partir del 425 aC).
La comèdia constitueix el gènere antagònic de la tragèdia i, en paraules d’Aristòtil, els comediògrafs portaven a escena les vicissituds quotidianes dels “pitjors”, amb la qual cosa es contraposava a la tragèdia, que portava a escena les vicissituds excepcionals dels “millors” (aristòcrates o herois). La comèdia feia referència a la gent corrent (els pitjors) i sempre tenia un final feliç gens sublim. La presentació dels temes i el llenguatge que s’hi emprava acostumaven a ser tan barroers com el dramaturg fos capaç de ser, raó per la qual el gran aristòcrata Plató pensà que el riure i el somriure eren perniciosos per a l’ésser humà.
És fàcil endevinar que una de les vicissituds quotidianes que més preocupava la societat eren les relacions amb l’altre sexe, tant pel que fa a les relacions sexuals com pel que fa a la convivència amb l’espòs o l’esposa. Sempre era presentada com una guerra titànica interminable, que parodiava la visió èpica de la guerra per als homes.
La tradició patriarcal grega no permetia que les dones intervinguessin en l'esfera pública, i restringia el seu camp d'acció a uns rols ben concrets i específics dins l’àmbit familiar. Un dels papers de la dona era l’obligació de perpetuar la família mitjançant la funció reproductora, és a dir, aportar fills al nucli familiar.
L'obra titulada Lisístrata constitueix una caricaturització subversiva, en què les dones es rebel·len contra una existència políticament insignificant i utilitzen la moral tradicional hel·lènica segons la seva conveniència per fer pressió política. En aquest sentit, Aristòfanes fa que les seves “heroïnes” iniciïn un ritual femení, però religiós alhora en tant que vinculat a la funció reproductora, que consisteix a empolainar-se i accentuar el seu atractiu per excitar els homes tant com sigui possible i fer que es vegin obligats a acceptar el plantejament polític que elles defensen.
L’heroïna Lisístrata (que en grec vol dir ‘aquella que ha dissolt l’exèrcit’) convoca totes les dones de les ciutats gregues perquè, fartes de veure com els seus pares, marits i fills perden la vida a la guerra del Peloponès, obliguin els homes a dialogar i pactar un tractat de pau comú entre les parts contendents. El pla de Lisístrata és ben simple: totes les dones del món grec s'han de negar a practicar sexe amb els seus marits i amants fins que no es juri el tractat. Fent ús d’una estratègia de resistència passiva, Lisístrata vol aconseguir la pau... I, naturalment, la guerra s'acaba.
Aristòfanes presentà, amb Lisístrata, un episodi d’aquesta “titanomàquia” de la guerra de sexes i la convivència amb la parella, en què l’equilibri social se subverteix perquè, en un moment en què l’estat pateix una crisi potent, les dones envaeixen el món dels homes i decideixen “fer política”. De la lluita entre el que és èpic (la política i la guerra) i el que és quotidià (el sexe i la convivència amb la parella) sorgeix la solució final i definitiva, sempre tangible i poc èpica, als reptes que amenacen l’existència del país.
Imatge propietat del Museum of the Athenian Agora
