A l’Atenes del segle V aC, la democràcia es dotà d’un mecanisme per sanejar el sistema polític. Quan una majoria de ciutadans, reunits en assemblea, creia que un individu posava en perill el col·lectiu i així es votava per majoria, l’acusat havia de marxar deu anys a l’exili. Aquest mecanisme no sempre era just, perquè estava al servei de les lluites entre les diverses faccions polítiques que hi pogués haver en cada moment, però permetia oxigenar la vida política de la ciutat, les institucions i els càrrecs.
A l’antiga Grècia una gran part de les lleis no estaven escrites, sinó que eren de caràcter consuetudinari. La legitimitat i el rigor jurídic estaven íntimament lligats al sentiment general de la ciutadania: que les lleis majoritàriament no estiguessin escrites no volia dir que no fossin lleis de compliment obligat.
La divisió de poders, pròpia dels estats democràtics actuals (judicial, executiu i legislatiu), no tenia cabuda en el món clàssic. La política, interna i externa, la llei i la guerra eren els tres aspectes que afectaven més la comunitat, tant les persones com els béns materials, i per tant, en l’antiguitat, la gestió de tots aquests aspectes correspondria al que avui entenem per política. En aquest sentit, els magistrats polítics actuaven també com a magistrats militars, és a dir, generals, i els mateixos ciutadans exercien de jutge i de jurat mitjançant l’Ekklēsía i la Bulé.
En les reunions de l'Assemblea durant l’hivern, moment en què no hi havia feina al camp i més ciutadans podien anar a ciutat, es votava si calia expulsar un ciutadà del cos cívic mitjançant l’ostracisme. Si el resultat era positiu, en una altra reunió, en què hi havia d’haver una assistència mínima de sis mil ciutadans, es demanava que cada ciutadà escrivís en un tros de ceràmica el nom de la persona que volia expulsar. Si aquest nom rebia més del 50% dels vots, aquest ciutadà era desposseït de tots els drets polítics i de residència durant deu anys. La votació es feia al barri del Ceràmic (en grec antic, Kerameikos), lloc on els artesans llençaven les peces ceràmiques defectuoses.
L’òstracon és el nom que rep el fragment de ceràmica sobre el qual es gravava el nom del ciutadà condemnat a l’ostracisme.
El dolor que comportava marxar a l’exili està ben documentat gràcies a historiadors atenesos com Tucídides, que narrà el dolor i l’angoixa que patí Temístocles, el gran general victoriós a la batalla de Salamina (480 aC), en ser condemnat a l’exili.
Temístocles fou un dels generals i polítics atenesos més destacats durant el començament de la democràcia. Un dels seus projectes polítics més importants vas ser la construcció d’una immensa flota d’unes dues-centes trirrems, una flota que esdevingué fonamental per salvar Grècia de la dominació persa, i que transformà Atenes en la primera potència marítima de l’Egeu. De fet, es convertí en el gran heroi de la ciutat d’Atenes gràcies a la victòria naval contra els perses a Salamina.
L’ostracisme sovint esdevenia una forma de revenja contra un dirigent polític, generalment un aristòcrata. Temístocles, que havia assolit èxits militars i polítics importants, fou acusat de traïció i condemnat a l’exili com a conseqüència d’un complot dels espartans i dels aliats que tenien a la ciutat d’Atenes. Els estats grecs s’encarregaven que, en el millor dels casos, l’exiliat no fos acceptat a cap altra ciutat o, en el pitjor, aprofitaven el desemparament temporal del condemnat per assassinar-lo. Temístocles acabà els dies al servei del seu antic enemic, el gran rei Xerxes de l’Imperi persa.
