Exvot
S. X-VIII aC. Producció taller beoci
Argila cuita
Procedència desconeguda
MAC-Barcelona, n. 11332
Les estatuetes votives de terra cuita més antigues de Grècia, que daten d'inicis del primer mil·lenni aC, provenen del famós santuari d'Olímpia, però també del dedicat als Cabirs, que es trobava prop de Tebes: es tracta de figuretes simples i esquemàtiques que representen animals, sobretot braus i bocs, i que eren dedicades i ofertes a les divinitats dels santuaris com a reconeixement per un favor rebut, o bé per requerir-lo. També es comencen a trobar en tombes, com a representacions simbòliques d'accions realitzades pel mort, o bé com a darrer recordatori en honor seu. A partir del segle VIII aC, les estatuetes votives de terra cuita fabricades a Beòcia es fan molt populars, fet que farà que aquesta regió grega esdevingui un referent per a l'estudi arqueològic d'aquests tipus d'objectes religiosos.
La peça que es pot veure a l'exposició és una figureta d'un cavall i el seu genet. De fet, antigament, disposar d'un cavall era un distintiu d'estatus social i polític, només a l'abast d'un pocs, generalment aristòcrates. Malgrat sabem que la nostra peça fou fabricada a Beòcia, en desconeixem l'origen concret. Però tot apunta que es tractaria d'un petit exvot ofert a algun déu en algun santuari, que prendria la forma del dedicant i del seu cavall, segurament un aristòcrata, agraint-li un favor concedit, o bé pregant-ne la concessió. Què podria haver demanat als déus un aristòcrata Beoci del segle VIII aC? Us atreviu a pensar-ho?
Recipient per a bàlsams o olis perfumats
S. V aC. Producció àtica
Ceràmica
Procedència desconeguda
MAC-Barcelona, n. 11105
A l'antiga Grècia, la lècit (λήκυθος en grec) era un vas de cos allargat, coll estret, acabat en una vora engruixida i destacada, amb una nansa vertical. Tenia un ús concret i molt especialitzat: era un contenidor d'olis perfumats o ungüents destinats a la cura del cos.
Poc a poc, la lècit anà adquirint un sentit funerari vinculat al ritual de preparació del cos del difunt: el cadàver era rentat i, abans de ser vestit amb una mortalla blanca, se'l recobria amb essències i olis perfumats. Olis, naturalment, continguts en les lècits.
La decoració figurada que disposava sobre els cossos de les lècits de ceràmica va anar passant de representacions de la vida quotidiana, a cada cop més escenes de lament, pèrdua, ofrenes, libacions funeràries o referències a la tomba o la vida del difunt...
A l'Atenes del segle V aC, en ple període democràtic, aquests vasos van conèixer un èxit espectacular. La seva forma s'estandaritza i queda fixada amb un coll més o menys cilíndric acabat en una espatlla angulosa, molt fàcilment reconeixible. A més, les parets presenten un fons de pintura blanca, sobre el qual, tot imitant la pintura mural més elaborada i detallista, s'hi pintaven les escenes funeràries; fins i tot es creu que es pintaven per encàrrec, en alguns casos personalitzant les escenes. Aquest tipus de decoració, molt més fràgil que la dels típics vasos de figures roges, estava pensada per a un únic ús, ja que després del funeral, el vas quedava dipositat en la tomba del difunt..
La lècit que es troba a l'exposició prové d'alguna necròpoli atenesa, i és del tipus de fons blanc: s'hi veu una dona fent libacions davant d'un monument funerari. De fet, les dones tenien un paper destacat en els rituals grecs relacionats amb la mort: eren les encarregades de plorar la pèrdua del difunt, de preparar i vestir el cos, i era una dona qui encapçalava el seguici fúnebre. Així doncs, la responsabilitat de les dones gregues en aquests rituals, en els honors fúnebres, era inexcusable. Com d'inexcusable va ser per a Antígona fer-se càrrec del seu germà mort, Polinices, abandonat en el camp de batalla...
El compliment de la llei s'ha d'aplicar de forma rigorosa o ha d'haver un debat que permeti la possibilitat d'ajustar les lleis a cada cas concret?
Copa per veure vi
S. V aC. Producció àtica de vernís negre
Ceràmica
Empúries
MAC-Barcelona, n. 24356
L'ostracisme va ser una de les institucions més cèlebres de la democràcia radical atenesa, pensada originalment com a mitjà de protecció de la comunitat davant de casos d'abús de poder o de corrupció política. Sembla ser que fou el mateix Clístenes, pare de la democràcia, el que la creà. El procediment de l'ostracisme era una mica peculiar: durant una de les reunions de l'Assemblea que es feien a l’hivern, entre gener i febrer, moment en què no hi havia tanta feina al camp i era més fàcil per a tothom anar a ciutat i acomplir amb els deures polítics, es plantejava si calia expulsar un ciutadà del cos cívic; se'n debatia la necessitat públicament en la sessió, però no es feia esment a cap nom en concret. Si el resultat era positiu, en una altra reunió que tenia lloc aproximadament dos mesos més tard, aquest cop a l'Àgora i sense cap mena de debat, cada ciutadà votava la persona que creia mereixedora del càstig. El ciutadà que rebia més del 50% dels vots era desposseït de tots els drets polítics i de residència durant deu anys, i havia de marxar a l'exili; tanmateix, perquè una votació d'ostracisme fos considerada vàlida, calia un quòrum mínim de 6.000 ciutadans. No cal ser gaire llesta per endevinar que una eina com aquesta va ser aviat aprofitada i manipulada per grups de pressió en funció d'interessos polítics concrets; i més que una arma de defensa contra l'abús, va esdevenir un instrument per desfer-se dels competidors...
La votació es feia al costat del barri del Ceràmic (el Kerameikós), on hi havia els abocadors en què els terrissaires del barri llençaven les peces ceràmiques defectuoses. De fet, el nom de la institució prové del mateix sistema de votació: els ciutadans havien d'inscriure el nom del candidat sobre un simple tros trencat d'algun vas de ceràmica que podien recollir dels voltants, i depositar-lo en una urna. Aquest fragment era l'òstracon, el qual feia la funció de les actuals "paperetes" de votació. Tal com documenten les troballes arqueològiques de l'Àgora d'Atenes, els fragments ceràmics eren molt heterogenis, però un volum important corresponen als peus de copes de vaixella de vernís negre.
La peça que exhibim a DEMOS és un peu de copa pràcticament igual, del mateix tipus i de la mateixa època que els usats en les votacions d'ostracisme pels atenesos; i també té un nom inscrit, que es llegeix parcialment: ΕΠΙΚΟ[ΥΡΟΣ], és a dir, Epicur. Fou trobat a la colònia grega d'Empúries, on no tenim constància, però, que existís cap institució política semblant a l'ostracisme. Per tant, Epicur d'Empòrion no fou mai objecte d'ostracisme a l'antiga Empúries. En tot cas, el seu nom passarà a la posteritat com el propietari d'una copa refinada, portada d'Atenes, que de ben segur va utilitzar en uns quants simposis...
Consideres l'ostracisme de la democràcia atenesa una mesura massa radical davant l'abús de poder o la corrupció política?
Quin recurs polític tenim avui en dia per resoldre circumstància similars ?, és efectiu?
Copa per beure vi
S. VI aC. Producció àtica de figures negres
Ceràmica
Empúries
MAC-Barcelona, n. 418
Atenea, a l’antiga Grècia, era la deessa de la saviesa, de les habilitats artesanals i de la guerra; però no de la guerra i de la lluita de sang, que era monopoli del seu germanastre Ares, sinó de la guerra estratègica i la tàctica. El seu naixement va ser força peculiar: concebuda a partir d’una relació de Zeus amb la nimfa Metis, aquest, per evitar que s’acomplís l’advertència d’Urà i Gea sobre el fet que si Metis tenia una filla, després tindria un fill que destronaria Zeus, s’empassà (que no menjar!) la pobra Metis en saber que estava embarassada. A mesura que s’apropava el moment del part, Zeus anava patint mals de cap més freqüents i intensos, fins que ja no va poder aguantar-los més. Llavors, va cridar el seu fill Hefest, el déu del foc i de la forja, perquè l’alliberés del dolor tot colpejant-lo al cap amb la seva destral de doble tall. Així ho feu Hefest. I en obrir-se el cap de Zeus, de dins hi sortí Atenea, ja adulta i completament vestida amb armadura i casc.
Posidó i Atenea van competir per aconseguir ser els protectors d’una nova i potent ciutat que s’havia fundat a l’Àtica, però que encara no tenia nom. Cadascú oferí un regal als seus habitants, i aquests van haver d’escollir: Posidó, amb un cop de trident al terra, va fer brollar una font, però l’aigua era salada! Atenea, en canvi, els va oferir una olivera. Naturalment, els habitants de la ciutat van optar pel regal d’Atenea, i agraïts, no sols van convertir-la en la seva patrona, sinó que, a més, donaren a la ciutat el nom de la deessa: Atenes!! Atenea va ser usada pels atenesos al llarg de la història com a símbol del seu poder, assimilada a la ciutat i al seu sistema de govern. Les representacions de la deessa van lligades a les representacions de l’estat, com és el cas de les monedes. Però també podien interpretar-se amb un clar sentit al·legòric, relacionat amb les qualitats de la deessa, la seva imposició i difusió.
Aquest seria el cas de la nostra peça, una cílix de ceràmica, en què podem distingir un combat singular entre Atenea i dos individus, en l’interior. Es tracta d’una escena de la lluita dels déus Olímpics contra els vint-i-quatre gegants engendrats per Gea, la Gigantomàquia, en la qual Atenea va participar, matant els gegants Pal·lant i Encèdal. En l’imaginari simbòlic, aquest enfrontament era considerat com una lluita contra la barbàrie (gegants) per part de les forces de la civilització (déus Olímpics). Amb tot, resulta curiós que els “gegants” siguin aquí tan petits i Atenea tan gran...
A l'hora de lluitar contra la barbàrie, és lícit fer com Atenea, deixar de banda la estratègia i la tàctica eventualment, i passar a la lluita de sang?
Vas per barrejar i servir vi
S. V aC. Producció àtica de figures roges
Ceràmica
Empúries
MAC-Barcelona, n. 537
[cal fer fotografia de la peça en exposició]
Els craters eren vasos centrals en el ritual del simposi, ja que en ells es barrejava el vi (amb aigua, edulcorants o fins i tot espècies) que després se servia, mitjançant uns cullerots de bronze, plata o or, als convidats que anaven presentant les seves copes.
La nostra peça és un fragment d'un d'aquests craters, trobada a Empúries. Però el seu interès, almenys per a nosaltres en aquest cas, no rau en la seva forma o ús, sinó en el que hi apareix representat: sobre la paret s'hi pot veure el cap d'un personatge masculí amb pétasos, que possiblement porta una llança i munta a cavall (s'aprecien restes de la crinera a la banda esquerra). Just davant del nas pot llegir-se la part final d'una inscripció pintada que ens informa sobre la identitat del personatge: [...]NIPPOS. Es tracta de Melanip, un heroi mític grec, lligat al cicle tebà.
El cicle tebà, del qual en formen part els mites d'Èdip, d'Antígona o dels Set contra Tebes, va gaudir a l'antiga Grècia de la mateix fama, reconeixement i difusió que el cicle troià. La diferència fonamental entre tots dos és que el segon ha arribat als nostres dies a través de l'obra d'Homer, mentre que el primer no va disposar de cap compendi escrit que n'afavorís la transmissió amb els detalls necessaris.
Però tornem a Melanip i la seva història. Defensà Tebes contra l’exèrcit dels Set Cabdills que Polinices havia reclutat per conquerir la ciutat i recuperar-ne el control, després d’haver-ne estat expulsat per Etèocles, ambdós germans d'Antígona. Melanip fou mort en combat singular per Amfiarau, rei d’Argos, el qual li tallà el cap i el presentà com a trofeu a Tideu, heroi etoli, que poca estona abans havia estat ferit de mort pel mateix Melanip. En rebre'n el cap, Tideu li obrí el crani i li devorà el cervell. La deessa Atenea que donat el valor de Tideu en combat havia decidit concedir-li la immortalitat, en veure l'escena s'horroritzà i va desistir de la seva idea inicial. Les males llengües diuen que Amfiarau, coneixedor de la brutalitat i del caràcter salvatge de Tideu, i ressentit amb ell per antigues desavinences, ho planejà tot expressament perquè Atenea canviés de parer. L'instrument de la venjança d'Amfiarau fou el cap del pobre Melanip...
Caldria, per tant, preguntar-se; el veritable tarannà d'un líder es mostra quan aconsegueix la glòria absoluta?
Copa per beure vi
S. V aC. Producció àtica de figures roges
Ceràmica
Procedència desconeguda
MAC-Barcelona, n. 11419
Els banquets grecs tenien dues parts ben diferenciades. El deipnon era la primer part: corresponia a l’àpat pròpiament dit, en què els convidats menjaven, i que vindria a ser com els nostres sopars o dinars actuals amb amics. La segona, coneguda també amb el nom de simposi (symposion), era dedicada exclusivament a la beguda i l’entreteniment, l’acte social per excel·lència. Un cop s’havien retirat les restes del menjar, es parava de nou la taula amb tota la parafernàlia destinada a beure vi: el crater on es barrejava i des del qual se servia, les copes de diferents formes i grandàries... Els comensals i altres convidats que només acudien a aquesta part del banquet, disposats còmodament en klinai (una mena de divans), bevien, cantaven i recitaven poemes, tocaven música o simplement conversaven. De fet, durant els simposis es parlava i discutia lliurement dels temes més variats, entre els quals filosofia, com queda ben palès pels testimonis que ens han arribat sobre Sòcrates i els seus deixebles.
Tanmateix, en les versions més festives i disbauxades, el simposi també podia estar amenitzat amb danses, música o heteres, i s’hi realitzaven jocs de caràcter sexual.
La nostra peça, una cílix, era un vas gairebé indispensable en els simposis. Les cílixs eren copes amb un peu destacat, no gaire profundes i obertes, amb dues nanses horitzontals lleugerament realçades, usades per a beure vi. Segurament d'aquesta cílix en beuria més d'una persona donades les seves dimensions, passant de bevedor a bevedor per assaborir així, en comú, els diferents tipus de vi que se servien al llarg del simposi. La decoració delata algunes de les pràctiques habituals dels banquets: un cop ja vençuts pel poder del vi, completament desinhibits i amb les seves copes a les mans, els simposiastes ballaven, cantaven, es perseguien i... El que sí que no ens expliquen aquestes copes és en quin estat es llevaven l'endemà...
El mètode socràtic de debat i anàlisi de pensament crític mitjançant la dialèctica o la demostració lògica permeté cercar noves idees o nous punts de vista, de vegades no compartits pel poder d'aquell moment. El diàleg, fonamentat en la reflexió i el raonament, incloïa com a eina la interrogació a partir de les preguntes retòriques i la ironia.
És la democràcia, com deia Sòcrates, una altra forma de control sobre la societat pel que fa a temes d'estat?
Rèpliques dels originals atenesos del s. V-IV aC
Bronze
MAC-Barcelona
Una de les institucions més característiques de la democràcia atenesa eren els tribunals o dikasteria. Els seus membres formaven part de l’Heliea, un cos d’uns 6000 ciutadans escollits per sorteig anualment, els heliastes, que havien de ser majors de 30 anys i disposar de la plena ciutadania atenesa. Per fer front als litigis, es designaven, també per sorteig entre els components de l’Heliea, els jurats que havien de composar el tribunal, el nombre dels quals variava en funció de la importància del judici: per a un procés privat, se’n designaven al voltant d’uns 201, malgrat que en casos excepcionals podia arribar-se a 401; mentre que per a un de públic, el mínima era de 501, havent-se assolit xifres de fins 1500 membres.
Les decisions es prenien per votació. Un cop escoltades les parts, i sense límit de temps pel que fa a la deliberació que, amb tot, no podia superar una jornada, els membres del tribunal votaven a favor o en contra del demandat: els jurats introduïen en un vas o gerra les fitxes de votació de bronze que se’ls hi havien donat al començament del judici, una d’elles foradada en la seva part central. Segons el cas, es determinava quina de les dues peces donava la raó a la defensa o a l’acusació, si la foradada o la compacta.
Les fitxes de votació que trobareu a l’exposició Demos, viure en democràcia, corresponen a rèpliques exactes de les usades pels atenesos d’època democràtica. De vosaltres depèn, aquest cop, escollir si cal considerar-les a favor o en contra dels demandats...
El mètode socràtic de debat i anàlisi de pensament crític mitjançant la dialèctica o la demostració lògica permeté cercar noves idees o nous punts de vista, de vegades no compartits pel poder d'aquell moment. El diàleg, fonamentat en la reflexió i el raonament, incloïa com a eina la interrogació a partir de les preguntes retòriques i la ironia.
És la democràcia, com deia Sòcrates, una altra forma de control sobre la societat pel que fa a temes d'estat?
Creus que són comparables els tribunals de l'antiga Grècia, formats per ciutadans escollits per sorteig, amb els actuals tribunals amb jurat popular? Quin ofereix més garanties de justícia, un popular o un de professional?
Vas-urna funerària
S. VIII aC. Producció àtica d’estil geomètric
Ceràmica
Necròpolis del Dipilo (o del Ceràmic), Atenes
MAC-Barcelona, n. 1121
Les àmfores, a l’antiguitat, no solament estaven relacionades amb el vi, el transport o l’emmagatzematge. També eren objectes vinculats a la mort, i en aquests casos es pintaven i decoraven de manera especial.
A l’antiga Grècia, podien ser utilitzades com a contenidors de les cendres del difunt, però generalment es col·locaven damunt de les tombes, i servien com a indicadors/senyaladors del sepulcre, acompanyades d’una petita estructura de suport o altaret. Eren un record a la seva memòria: els parents o amics anaven a retre-li homenatge a la necròpoli, hi feien libacions en el seu honor i li demostraven encara el seu afecte portant-hi ofrenes i tenint cura de la tomba.
Aquesta àmfora funerària, d’estil geomètric, prové d’un sepulcre de la necròpoli atenesa del Dipilo, o també dita del Ceràmic per la seva proximitat al Kerameikós, el barri dels terrissers d’Atenes. El seu estil i la seva forma ens indiquen que és del segle VIII aC, el mateix segle durant el qual se suposa que Homer va escriure la Ilíada i l’Odissea.
Segurament formava part d’una tomba d’un aristòcrata o d’una persona rica, que podia permetre’s un vas d’aquest tipus, i que també volia que el seu record fos viu i present més enllà de la mort. De fet, després de tot, va aconseguir el seu objectiu ja que fins avui dia, a través de l’àmfora, el seu record ens ha sobreviscut. Però el seu nom, la seva identitat, s’ha esvaït amb el pas dels segles...
Us presentem un objecte del segle VIII aC, la Grècia predemocràtica es caracteritzava pel domini dels gustos i les idees de caràcter aristocràtic, i aquest vas funerari és un clar exemple de la voluntat de marcar les diferències socials imperant aleshores. Després, l'esdevenir de la història canviaria aquesta dominància sobre els gustos i la manera de fer populars, però caldria pensar si avui en dia no hem tornat a una situació similar ... Ens influencia el tarannà de les elits? #tuquèpenses?
